EN ELS HORRORS, LA VIDA ÉS BELLA

MOLT BONA NIT, DE PART DE LES DUES:

"La consciència del bé que hi ha hagut a la vida -fins i tot en la meva vida- no ha estat suplantada per totes aquestes altres coses, al contrari, esdevé, cada vegada més, part de mi mateixa... Vull estar entre els anomenats "horrors" i dir també que la vida és bella" (Etty Hillessum).

Demano llum per a tastar el pas de la bellesa i de la bonesa en la meva vida d'avui... I ja ho sabeu: en dono gràcies (jo a Déu)...

Tanco el ulls i repasso, com si d'una pel.lícula es tractés... el que he fet, el que he dit, com m'he relacionat... tot el que he rebut gratuïtament... I tot el que he donat sense esperar res a canvi... I en dono gràcies...

I ara... reconec les meves sortides de to, els tancaments de porta bruscos... I en demano perdó...

I el plor per la impotència... pels horrors que altres viuen, uns altres que em són tan propers i tan llunyans a la vegada...

Ahir pensava que ens podríem trobar a mig camí, però crec que anem prenent rutes diferents...

Serà que ha de ser així... oi?

Hi ha horrors que comporten menyspreus traduïts en tortures... assassinats...

Però també hi ha horrors que es tradueixen en pors a l'oblit... a no ser res per l'estimat, a la incomumicació radical...

Fina línea azul - Megumi Eto

I el desconsol, les llàgrimes i la desesperació en fonen en un vertígen emocional difícil de controlar...

Com ara... i aquí... 

Per això se'm fa quasi impossible, estimada Etty, dir amb tu que la vida és bella, enmig dels anomenats horrors de l'existència humana...

Encara que, ben pensat... si tu ho vas poder fer... per què jo no?

Potser avui... en aquest precís instant de l'espai i del temps... no puc...

Però demà... ho tornaré a intentar... No m'he de donar per vençuda... perquè no parteixo de zero... oi?

CAMINS D'UNIÓ

BONA NIT DE PART DE LES DUES 

DES DEL NOSTRE INTERIOR:

"Els camins reals d'unió, de persona a persona, existeixen en aquest món selvàticament desordenat, només interiorment. Exteriorment un està fragmentat, i els camins que van de l'un a l'altre estan sepultat sota les runes, per la qual cosa sovint no es troba el cami de l'un cap a l'altre" (Etty Hillessum).

Camins d'unió de persona a persona des de dins... Desig, pau, serenor... trobament...

Camins d'unió de persona a persona des de l'interior... Pensament, pregària, sentiment, emoció...

Desordre del món selvàtic fet de violència, de carrerisme, de menyspreus...

Caos del món en desordre fet de paraules lletges, manca de respecte, rebuig perifèric...

Perquè som fragment discontinu... a voltes sense principi... a voltes sense final... a voltes llançat enmig del no res inimaginable...

Perquè som fragment solitari... despullat de tot i de tothom... incomunicat...

I els camins de fora no es veuen, estan sepultats sota les runes de vides trencades, de vides sense vida, de vides escombrades per la manca de sentit...

Però mai, res ni ningú, no ens podrà arrabassar aquell instant suprem de recolliment interior, encara que les circumstàncies externes siguin adverses fins el plor i el crit més angoixant i angoixós...

I llavors, només llavors... del fons del cor brollarà el gest d'ajuntar les mans... i ser lliures, ben lliures... per a trobar els camins reals d'unió de persona a persona... interiorment...

Camins suaus... i bells... i bons... i melodiosos... i bonics... preciosos... enmig del desordre selvàtic de fragments que, de tan desfigurats, no semblarien ni tan sols humans...

A mig camí - Del bloc "Pinzellades d'imaginació"

ESPERAR I REBRE

BONA NIT DE PART DE DUES "SOMNIADORES":

"Quant menys esperes, més hi reps" (Etty Hillessum).

Serà per això que tant em decebo...

De mi mateixa... dels altres...

Serà que espero molt, l'impossible potser...

De mi mateixa... dels altres...

Serà que em crec la reina del mambo... la superwoman...

I després... per qualsevol petita cosa... ensopego i caic i... m'enfonso...

Serà que penso que els altres són els culpables del que em passa... i m'han de treure les castanyes del foc... i si no ho fan... són uns traïdors...

Esperar menys per a rebre més... un bon dia inesperat, una notícia que semblava impossible... el somriure de qui menys podia imaginar...

Esperar menys per a rebre més... estimar gratuïtament... donar i donar-se perquè sí... compartir els moments senzills de la quotidianitat regalada...

Esperar menys... rebre més... per agrair la bellesa de la vida així com és... com flueix... com s'esdevé...

Esperant que la roba se sequi - David Rubio

FINS L'ÚLTIM ALÈ

US DIEM BONA NIT DES DEL FONS DEL COR, 

AMB PASSIÓ:

"Tinc el deure de viure de la millor manera i amb la màxima convicció fins l'últim alè. Llavors, qui vindrà després de mi, ja no ho començarà tot de zero i amb tant d'esforç" (Etty Hillessum).

Viure fins l'últim alè... Intensitat... Aventura... Passió...

Viure amb la màxima convicció... Amb tot el cor... amb tota l'ànima... amb tot el pensament... 

Té sentit la nostra vida... els nostres anhels... les nostres angoixes... si pensem en els que vindran darrere nostre?

Té sentit en si mateixa... Tots i cadascú de nosaltres tenim sentit per nosaltres mateixos...

Però hi ha errades que podem evitar als qui vindran si aprenem dels errors propis i d'altres...

A voltes viure la vida fins l'ultim alè cansa...

Perquè donar i donar-se, estimar i estimar-se... cansa, desgasta... agota...

Sobretot quan no veus fruits immediats... o pitjor encara... quan tot el que has construït s'ensorra com un castell de cartes...

Llavors, només llavors... té sentit tancar els ulls i fe un acte de fe...

Crec que la vida és bellíssima i boníssima fins l'últim sospir... 

Passió - Jordà Vito

AQUELL QUE VE ÉS EL BÉ

BONA NIT DE PART DE LES DUES... 

US DESITGEM EL BÉ:

"Aquell que ve és el bé" (Etty Hillessum).

Avui, com fa 2000 anys, el bé ha nascut en el nostre cor... encara que ens costi de trobar-lo...

I qui és aquell que és el bé? Diria un amic periodista que sempre vol saber exactament que volen dir certes paraules ambigües o abstractes...

Doncs és cosa d'experiència i d'experiència religiosa... Així és que us diré per a mi que és Aquell que és el bé...

Aquell és el qui no es va voler guardar gelosament la seva condició divina i es fa no-res... Som no-res? Sóc no-res? Si almenys som i sóc un no-res amb un nom propi per algú, ja sé que per a Déu ho sóc... 

Aquell és el qui no va trobar un lloc que nosaltres diríem digne per a néixer... 

Aquell és el qui es va passar 30 anys de la seva vida en l'anonimat més absolut...

Aquell és el qui es va fer amic dels qui la societat de la seva època menyspreava: els malats, els tirats a la cuneta, les dones, els nens...

Aquell és el qui els poders religiosos del moment i l'imperi de moda van condemnar a morir com un blasfem i com a escòria a la creu, fora de la ciutat...

I Aquell, Aquell mateix és el bé... Paradoxa de l'amor i de la bondat supremes...

Aquell que és el bé moria en cada jueu o gitano o... assassinat als camps de concentració. Ho saps prou Etty...

El bé se'ns ha fet proper... no importa com siguem o com ens percebem... 

Perquè tots i cadascú de nosaltres... el meu amic periodista, la meva amiga i jo mateixa... som i podem ser bé per als altres en tant que participem del bé que s'ha volgut fer un aquell de la perifèria per a salvar-nos des de la "base", diríem nosaltres, i donar-nos una vida nova: la Vida mateixa d'Aquell que és el Bé...

El viaje - Beatriz Díez Muiño

UN FRAGMENT DE TU EN NOSALTRES

L'ETTY I LA M. PILAR US DESITGEM 

MOLT BONA NIT DE NADAL AMB UN PREGÀRIA:

“Corren temps dolents, Déu meu. Aquesta nit... estava desvetllada, amb els ulls ardents en l'obscuritat, i veia imatges de sofriment humà. Déu, et prometo una cosa: no faré que les meves preocupacions de futur pesin com un llast en el dia d'avui, encara que per això necessiti una certa pràctica… T'ajudaré, Déu meu, perquè no m'abandonis, però no puc assegurar-te res per endavant. Només hi ha una cosa cada més evident per a mi: que tu no pots ajudar-nos, que t'hem d'ajudar, i així ens ajudarem a nosaltres mateixos. És l'únic que té importància en aquests temps, Déu: salvar un fragment de tu en nosaltres. Potser així puguem fer alguna cosa per a ressuscitar-te en els cors desolats de la gent. Sí, Senyor meu, sembla ser que tampoc tu no pots canviar massa les circumstàncies; al cap i a la fi pertanyen a aquesta vida…I amb cada batec del cor tinc més clar que tu no ens pots ajudar, sinó que hem de ser nosaltres els qui t'ajudem a tu i que hem de defensar fins al final el lloc que ocupes en el nostre interior... Mantindré en el futur proper moltes converses amb tu i d'aquesta manera impediré que fugis de mi. Tu també viuràs pobres temps en mi, Senyor, en els quals no estaràs alimentat per la meva confiança. Però, creu-me, seguiré treballant per tu i et seré fidel i no et faré fora del meu interior“ (12 de juliol de 1942). 

Em quedo senzillament amb aquestes paraules: salvar un fragment de tu en nosaltres...

Encara que anem tant a les palpentes...

Acostar-me al pessebre per a defensar fins a la fi el lloc que ocupes en el meu interior...

A vegades... hi poso tants trastos dintre de mi que quedes tan relegat... Perdona'm...

Vas néixer pobre, i pobre, molt pobre et guardo en el meu cor...

Des de la meva indigència radical i el meu crit que suplica sortir de la nit obscura en la qual em trobo...

Desitjo per a mi i per a tots vosaltres un sant Nadal... 

Torna néixer en el meu cor i en el dels meus amics...

Perquè no vull de cap de les maneres que fugis de mi...

T'estimo!

Colors - M. Martínez Rodrigo

L'AMOR CREA VIDA

BONA NIT CURTET DE PART DE LES DUES PERÒ SENTIT:

"És propi de l'amor crear vida i salvar-la" (Etty Hillessum)

Com? Si l'amor fa patir...

Com? Si l'amor fa plorar...

Com? Si l'amor fa desesperar...

Posant-ho tot... patir... plorar... desesperar... en mans de l'AMOR fet nen petitíssim... 

Posant-ho tot... patir... plorar... desesperar... en mans de l'AMOR fet condemnat a mort feridíssim...

Sense títol - Carol Porter

En mans d'una humanitat escarnida, pobre, maleïda... desfigurada...

Com? Assumint els nostres patiments...

Com? Assumint els nostres plors...

Com? Assumint les nostres desesperacions...

En un pessebre... I en una creu...

Misteri de l'AMOR que crea vida i la salva... encara que no ho percebem...

Perquè l'essencial és invisible als ulls... 

LA VIDA ÉS BELLÍSSIMA

L'ETTY I LA M. PILAR US DESITGEM MOLT BONA NIT:

"A vegades he d'inclinar el cap sota el gran pes que tinc damunt la nuca, i llavors sento la necessitat d'ajuntar les mans, quasi en un gest automàtic, i així podria romandre asseguda durant hores - ho sé tot, ho puc suportar tot, i també tinc la certesa que la vida és bellíssima, digna de ser viscuda i rica de significat. Malgrat tot. La qual cosa no vol dir que una estigui sempre en un estat d'ànim elevat i ple de fe. Podem estar cansats com els gossos després d'haver fet un llarg camí o una llarga cua, però també això forma part de la vida, i dintre teu hi ha una cosa que no et deixarà mai més".

Tastar un amor impossible en la seva plenitud... i tenir la certesa que la vida és igualment bellíssima...

Viure les condicions més adverses... i tenir la certesa que la vida és digna de ser viscuda....

Experimentar el sense sentit més buit... i tenir la certesa que la vida de tota manera és rica de significat...

Quan només la pregària pot alleugerir els nostres pesos, perquè els jous selvàtics són quasi insuportables de portar...

Llavors ajuntar les mans és reconèixer la nostra pobresa... que dic... la nostra indigència més radical...

Quan voldries que les coses fossin d'una altra manera, però la realitat purz i dura s'imposa... en les circumstàncies més cruels i adverses... 

Quan trenques les barreres mentals i físiques per a cercar la teva felicitat i la de l'altre tu que t'acompanya... ni que sigui per uns moments efímers...

Només llavors... en aquells instants de felicitat passatgera... prens consciència de la bellesa fugaç de la vida...

I només llavors... prenen sentit les paraules del Sant d'Hipona: "estima i ... fes el que vulguis"...

Mes de Maria - Bloc de l'Assumpta

PARAULES

II. INFANTESA

Potser no recordem les primeres paraules pronunciades quan apreníem l’art d’estimar. Quins seran els mots que trobarem en la primera pàgina de l’àlbum vermell que la nostra protagonista conserva en la seva ànima? Ho anirem descobrint a mida que avancem en el cicle de la vida.

“El dolor de morir és goig de néixer”. Altra vegada aquelles paraules enigmàtiques. Abans de morir, però, les etapes de la vida, inexorables, s’esdevenen per si mateixes… Com una mena de ritual iniciàtic que mai ningú no ha pogut defugir. Només en la ciència ficció, pensava.

Per això, en obrir sense presses l’àlbum de color vermell setinat guardat gelosament a l’armari secret del menjador i en la seva ànima de dona, és clar, irremeiablement romàntica, es tornà de nou a sorprendre per aquelles paraules encerclades, enigmàtiques, primers balbucejos d’una infantesa en part llunyana i en part propera, molt i molt propera...

No es tractava, però, d’una infantesa humana primigènia, no, sinó d’una infantesa en l’amor... Una mica com aquella espiritual de Santa Teresa de l’Infant Jesús... I és que l’amor és cosa de l’esperit. N’estava ben convençuda. 

Primera pàgina, primeres paraules... Havia llegit l’”Art d’estimar” d’Erich Fromm, com no. L’amor és un art... I ara era com si hagués trobat exactament la resposta a totes les seves desesperacions dels primers temps, quan no sentia correspost el seu sentiment. Quan maldava una i altra vegada per donar les primeres passes, per acaronar i besar en la seva imaginació l’estimat, el rei que tan aviat obria i tancava la porta de la seva cambra.

Mentalment, va anar repassant tots i cadascun dels mots: t’estimo, t’enyoro, ti voglio bene, mi manchi molto, I love you! Havia aprés a escriure’ls de mil i una maneres, a llegir-los i rellegir-los en veu alta, a mitja veu, xiuxiuejant... Havia aprés també a passar-los pel cor, en un moviment de sístole i diàstole curiós, ben curiós, propi de la seu de les decisions que polaritzen la vida de la persona.

Absorta en els seus pensaments, va resseguir encara amb el dit índex totes i cadascuna de les paraules que conformaven l’univers existencial de la infantesa amorosa... Sospirà, amb un gemec a mig gas, i es deixà anar lentament damunt l’àlbum obert de color setinat de l’armari secret del menjador.

Fluir - Yasmina Capó

DESITJAR I ESTIMAR TANT

DESPRÉS D'UNES PETITES VACANCES... 

AVUI BONA TARDA... JA SABEU DE QUI...

"El fet mateix que un cor sigui capaç de desitjar i d'estimar tant, hauria de ser considerat entre els béns més valuosos". (Etty Hllessum)

Desitjar... la teva pell... les teves abraçades... els teus petons... ser només per a tu... la comunió... 

Desitjar més... que em tinguis en compte... que no sigui una més... que pensis en mi...

Desitjar tant... que maldis per tenir-me... que em vulguis abraçar... que et moris per besar-me... que et derreteixis en tendresa exquisida...

Estimar... el misteri personal que custodies... la quotidianitat que et fa sentir viu... la senzillesa de les petites coses...

Estimar més... com ets... com vius... perquè plores, o renegues o gaudeixes...

Estimar tant... que acullis el misteri personal que custodio... les meves coses... les meves enrabiades... els meus t'estimo repetitius que em fan sentir al teu costat....

Desitjar i estimar tant... els béns més valuosos... d'uns cors que vagaven erràtics, solitaris... 

I s'han trobat des de la diferència més radical... Dos móns oposats en intersecció...

I qui diu que no hi hagi punts de contacte? 

Al cap i a la fi... El extrems s'atreuen... 

Tangència interior - Carme Rosanas

UN PARELL DE PARAULES

MOLT BONA NIT, AMICS, DE PART DE LES DUES...

"I així, cadascú, cerca una casa, un lloc on refugiar-se. Jo busco sempre un parell de paraules" (Etty Hillessum).

L'aixopluc és quelcom quasi vital per a nosaltres... El nostre lloc en el món... a més d'un punt geogràfic del planeta terra és una casa... un pis... que, a còpia d'humanitzar-lo... es converteix en llar... 

N'hi ha que trien el carrer, el trien o bé... és el seu recinte públic on ajeure's al vespre... i tapar-se si tenen amb què... i prendre un plat calent, si alguna ànima caritativa, que sempre n'hi ha, els hi ofereix manta i caldo...

I la casa... el pis... l'habitació llogada... el carrer... és el nostre refugi, el nostre espai vital inalienable... petit... gran... el nostre, al cap i a la fi...

I ara, aixequem la mirada més enllà o... més endins, com preferiu... I tots, també tu i també jo... tenim els nostres refugis de "guerra" particulars... I aquí sí que no s'hi valen mides o floritures...

I el meu s'assembla, un cop més al de la meva amiga de l'ànima... Un parell de paraules...

Tibades, a voltes, dolces, tan de bo... cruels, fins i tot... enamorades, molts cops, darrerament, sobretot... expressives dels meus anhels mes profunds compartits amb vosaltres lectors de primera, de segona o de tercera hora, no importa, aquí no...

I aquestes meves paraules configuren un univers existencial que és meu i és vostre. I teu, també, el més bell de tots els homes...

Aquestes darreres, manllevades d'un salm, i amb les que m'acomiado avui... robades a plena llum del dia a un dels llibres més expressivament eròtics de la literatura universal. Algun altre cop ja us l'he citat: el Càntic dels Càntics...

I com que jo, avui, ara i aquí les sento com les parets i la teulada i l'habitació de noces del meu refugi vital, encara que realment em trobi solitària, en un casalot una mica fred de Castella, us les comparteixo sense cap pretensió, amb senzillesa i serenitat... 

"El rei m'introdueix 

Parella en ocre besant-se sobre fons obscur
Joan Pascual Roca

a les seves estances:

«Amb tu fruirem 

i farem festa.»

Assaborim més 

que el vi 

les teves carícies!

Amb raó s'enamoren 

de tu!

Mentre el rei és 

a la seva cambra,

el meu nard exhala 

el seu perfum.

El meu estimat 

és per a mi 

un saquet de mirra,

s'adorm entre els meus pits."

VIDA VERTADERA

BONA NIT AFECTUÓS DE PART DE L'ETTY 

I DE LA M. PILAR:

"Nosaltres ens fem determinades imatges del què ens envolta per a tenir certeses, en aquesta vida caòtica i en constant moviment, però fent això sacrifiquem la vida vertadera en tots els seus matisos i en tots els seus moments inesperats, i en realitat no fem justícia (...) és també necessari que les coses s'esdevinguin per si mateixes" (Etty Hillessum).

Si només ens féssim imatges "innocents" de la realitat que ens envolta... Molts cops ens les fem ben distorsionades i, encara... jutgem situacions i persones amb una impunitat escandalosa... En demano perdó (jo a Déu).

Un amic em diu que la vida és una selva que se't menja per tots costats... I jo voldria ser bàlsam, però a voltes sóc tan caòtica com els elements que m'envolten i contribueixo amb la meva violència, males maneres i despropòsits a fer de mur opac que no permet veure i viure la bellesa de la vida... En demano perdó (jo a Déu).

I així les coses em perdo, ens perdem la novetat de la vida en totes les seves manifestacions d'un esclat d'elegància i exhuberància riques en mil matisos, en mil i una sorpreses que ens fan assaborir la bonesa de la creació... Demano perdó per la meva ceguesa voluntària, per la meva rutina impertinent, per les meves sentències de llibre.

Em costa deixar que les coses s'esdevinguin per si mateixes, ho vull tenir tot controlat al mil.límetre, fins l'últim detall... I resulta, paradoxalment, que mato els detalls i els matisos que fan que la vida sigui vida vertadera... En demano perdó (jo a Déu).

I com que vull que les coses s'esdevinguin per si mateixes... he deixat que els mots poètics del Càntic dels Càntics flueixin per si mateixos en mi... I he menjat i he begut i... m'he embriagat d'amor...

Copa de vi - Ana Sánchez Marín

SUTURA D'AMOR

US DESITGEM EL NOSTRE BONA NIT PLE D'AMOR:

"No hi ha cap vincle causal entre la conducta de les persones i l'amor que sentim per elles" (Etty Hillessum).

La persona és capaç del millor i del pitjor... la mateixa persona... 

En nosaltres conviuen el que els mestres d'espiritualitat dirien el bon i el mal esperit...

No hi ha ningú que sigui perfectament bo... ni ningú que sigui completament dolent...

Tots, en un moment o altre de la vida, podem ser "desastres" ambulants... per molts motius, incontables: les circumstàncies, la història personal...

I tots, els mateixos tots d'abans, podem ser àngels de la guarda, delerosos de ser bona companyia per als altres... tots, tots, tots...

I jo sé, n'estic convençuda... ho crec fermament... que a Déu no li fa fàstic res del que ha creat, per més desastrós o desastrosa que em consideri, i acostumem a ser molt durs amb nosaltres mateixos... o per més desastrós o desastrosa que em percebin els altres...

Per tant... sigui com sigui la nostra conducta, que a vegades ni tan sols podem "controlar" humanament parlant, podem ser finitament estimats amb un amor que no és pas conseqüència d'un mèrit nostre, sinó de la pura gratuïtat, perquè sí... sense arancels, ni aduanes, ni xantatges, ni res...

Un amor finit, nosaltres ho som, tenim data de caducitat en aquesta terra, transparència i tast d'un amor més gran infinit... Per a mi, Déu. Un amor que arribarà a la seva plenitud allà on no hi haurà ni plors, ni crits, ni penes...

Sutura d'amor - Jordà Vito

I això és marvelous, beautiful, wonderful... i... convolgente (arrabassador, transformador de la persona). 

La fe i l'esperança passaran, però l'amor no... mai... encara que deixi sutures impossibles de tancar...

MISTERI DE L'AMOR

UN ALTRE BONA NIT ROMÀNTIC 

DE PART DE DUES ENAMORADES:

"El meu cor volarà sempre com un ocell cap a tu (Spier, el seu terapeuta)... I des de tot arreu et trobarà... Has esdevingut de tal manera part del cel que em cobreix que només em cal aixecar els ulls per estar al teu costat..." (Etty Hillessum)

El cor, la ment, la imaginació, els sentiments... són ocells que volen cap a l'estimat... proper o... llunyà... Ma... come?

Amb els sentits interiors... espirituals... que transcendeixen el nostres pobres cossos, la nostra pobre visió, el nostre pobre tacte i el nostre gens afinat oïde...

No importa... si tenim els sentits de dins entrenats per al vol. Són com radars que ens porten vers l'Estimat i les persones estimades que polaritzen el nostre cor, centre neuràlgic de la persona espiritual...

I no parlo de religions concretes... tot i que tenim en comú amb l'Etty l'ascendència judeocristiana... sinó del que avui se'n diria la intel.ligència espiritual...

Però no de la de llibre, tan conceptualitzada, sinó la de l'ocell i el cel...

El cel cobreix l'Etty com l'Esperit va cobrir (eufemisme del punt àlgid de la relació sexual) Maria... Metàfores precioses per a expressar la comunió màxima entre la criatura i el creador, entre l'estimada i l'estimat.

Llavors sí que només cal que aixequem la mirada vers el cel que ens cobreix per a fer memòria agraïda del moment sublim de cobriment per part de l'estimat. 

I llavors... les paraules sobren... i només cal restar al seu costat...

Misteri de l'amor...

Mi paloma - Pilar Sala

UNA MICA DE MÚSICA PER ALS NOSTRES 50

AVUI UN BONA NIT AVANÇAT, 

DE PART DE LES DUES... COM SEMPRE:

"Deixa que una mica de música flueixi dintre de mi..." (Etty Hillessum).

Suposo que tots portem en el nostre interior, uns més en el cap, altres en el cor i fins en les vísceres alguna cançó cabdal en la nostra vida; o sigui, "la meva cançó", o potser "la nostra cançó", si la tenim com un record compartit en parella...

La música que ens posaven al col.le mentre fèiem plàstica, la cançó que vam ballar la primera vegada amb el noi que ens agradava...

Una melodia que va acompanyar la nostra joia per una molt bona notícia... o el nostre dol per la pèrdua d'algú que estimàvem... no sé, cadascú s'ho sabrà...

A mi m'acompanyen aquestes cançons que, a voltes, alguns de vosaltres que sou de la meva quinta, compartiu... És una manera que tenim de contactar amb les dones i els homes de la nostra generació... dels qui ens acostem als 50...

I no sé per què em dóna, aquests dies ho penso molt, que la nostra és una generació del dol, più o meno contingut, però del dol, en definitiva...

Persones de mitjana edat, com se sol dir... marcats per uns valors en extinció, als quals hem hagut d'anar acomiadant amb més o menys recança, jo molta, sempre molta... I que ens trobem en una mena d'impàs que no sabem on ens portarà, ni amb qui, ni per a que...

I ens costa, a mi sí, governar aquesta incertesa que a cada moment es fa present... I que de tant tangible... acaba sent, para mi sí, existencial...

El post d'avui va diferent, oi? L'Etty m'acompanya, com sempre... No va pas arribar a aquesta edat dels 50, però la pregunta per l'existència, degut a la seva situació personal i ambiental, va ser una constant en la seva vida. I paradoxalment en el moment més dramàtic, preludi de la seva mort, era quan semblava que havia aconseguit aquella serenitat existencial tant anhelada...

El seu germà, Mischa -pianista que al 6 anyets ja interpretava magistralment Beethoven-, que també va morir al camp de concentració d'Auschwitz, i per al qual la pregunta s'havia fet patològicament insoportable, ens va deixar algunes composicions musicals reveladores d'aquesta "pregunta existencial", feta de genialitat, joia i angoixa. Són molt belles, bellissime, com la vida buona e bella.

Us les comparteixo senzillament. Deixem que flueixin i ressonin en el nostre interior... I faci aflorar allò de més profundament humà de la nostra existència, bo o dolent... Al cap i a la fi tot és nostre...

Que Aquell que tot ho sap i ho estima... ho redimeixi.

LA VIDA ÉS BELLA I PLENA DE SIGNIFICAT

BONA NIT PLE DE BELLESA 

MALGRAT LES FOSCORS DE L'EXISTÈNCIA:

“He mort mil vegades en mil camps de concentració. Ho sé tot i no em preocupo ja més per les notícies de demà […] ho sé tot. I, de tota manera, trobo aquesta vida bella i plena de significat. Cada minut” (Etty Hillessum).

Es pot morir mil vegades? Si t'identifiques amb la sort de milers de compatriotes... es pot morir, no mil, sinó cinc mil... 

Es pot morir per dins una i altra vegada si et deixes afectar per la situació existencial de l'altre que pateix...

En els espais del dolor aparentment sense fi... perquè sense fi són els esglais... sense fi són els crits... sense fi les ferides... sense fi les angoixes... sense fi...

I quan creus que ho saps tot i saps que t'espera la mort física d'un moment a l'altre, i no creus que hi hagi novetats espectaculars que facin canviar la sort dels reclosos en el món del dolor aparentment sense fi...

Només a l'horitzó de l'existència s'albira una llumeta petita, si vols, però intensa... La llum de la bellesa que mai no s'apaga i que il.lumina fins els racons més foscos de la vida. I els revesteix d'un mantell de felicitat sense fi... I com? Enmig del dolor aparentment sense fi...

I aquesta llum plenifica l'ésser, per més degradat que es trobi, per més moribund que sigui... i fa descobrir l'autèntic significat de totes les coses... Les del més ençà i les del més enllà. Perquè tot ho fa nou, tot per estrenar, tot bonic... Tot!

Llavors sí que, sense por, a cada minut, la vida es torna bella i plena de significat...

I la nit del teu camí es converteix en llum a ple matí...

I la nit del teu combat esdevé llum a ple matí... 

I la nit del teu gran crit es transforma en llum a ple matí.

Buscant la llum - Maria Goretti Soler Canudas

MÓNS PROPERS I LLUNYANS

DES DELS NOSTRES MÓNS PROPERS I LLUNYANS... 

US DIEM BONA NIT

"El món interior és tan real com l'exterior. Cal ser-ne conscients. També té els seus paisatges i els seus contorns, les seves possibilitats, i els seus terrenys sense límits. La persona mateixa és el petit centre en el qual el món interior i el món exterior es troben" (Etty Hillessum). 

El món interior... una selva? un mar brau? un bosc plàcid... de conte? uns carrers inhòspits? Una confluència de camins? Una referència a l'únic Déu barrejada amb els ídols... Així n'és el meu...

El món interior... passions que malden per florir i ofego... ànsies de ser quelcom per algú... desig impossible de tenir un nom pronunciat per un altre nom... desesperació per no saber qui sóc... ànsies de sentir-se estimada i estimar fins no poder més... El meu retrat interior...

El món exterior... una taula de despatx? un ordinador per company de fatigues? un pis com a claustre? unes avingudes amb llums i botigues i gent que passa... Així n'és el meu...

El món exterior... anhels de ser qui som com a poble... rostres tristos per una crisi vestida de bèstia ferotge... lluites de poder que oprimeixen, gestos d'amor que perduren... uns infants i adolescents estimats pels seus o rebutjats també... Heus ací el meu retrat exterior...

I en la meva persona, i en la teva hi conflueixen ambdós móns... 

Els teus encara no els sé, encara no els comparteixo, encara no em són significatius, encara no els pronuncio... Els espero, això sí, els vull acollir, això també... Vull que me'ls presentis quan, per fi, fem petar la xerrada...

Els meus són aquests que he descrit de forma tan maldestre, però intensa... encara no te'ls comparteixo, encara no et són significatius, encara no els pronuncies... No sé si t'interessen, ni sé si els vols acollir... Te'ls presentaré quan, per fi, fem petar la xerrada.

I si algun dia, definitivament, els teus móns i els meus es troben... llavors passaran a ser móns de fotografia... perquè de la confluència dels teus i els meus en naixeran altres móns interiors i exteriors fruit de la comunió, de la serenor i de l'estima que ens tindrem... tan de bo per sempre més.

ambella - Marcus

EL GESSAMÍ DE DINS I DE FORA

AMB L'ETTY US DESITGEM BONA NIT I COMPARTIM EL NOSTRE GESSAMÍ:

"El gessamí de la casa està completament desgastat per la pluja i les tempestes en els últims dies, les seves flors blanques suren aquí i allà en els tolls foscos i fangosos i el baix sostre del garatge. Dins de mi, però, en algun lloc, continua florint tranquil, exuberant i tendre com sempre" (E. H.).

En un dia com avui, plujós i tardoral, podríem repetir exactament aquestes mateixes paraules dites fa setanta anys...

Potser també nosaltres, des de la taula de treball de la nostra habitació, podem contemplar el gessamí, com hem fet milers de vegades, quasi com un acte reflex...

Sense adonar-nos, però, que l'arbust té vida pròpia i que, tot i ser perenne, en si mateix... les seves flors blanques cauen i suren i es marceixen...

I altres flors en diverses èpoques de l'any tornaran a florir belles, esplendoroses i oloroses, recordatori de la nostra vida que es marceix a voltes i refloreix altres fins que arriba a la seva plenitud...

Això al món exterior... I en l'interior?

Malgrat les tempestes, els equilibris perduts, els desànims, les foscors, les preguntes sense resposta... Sempre, en el moment més inesperat, el gessamí pot continuar florint...

Tranquil... quan el comparteixo en la serenitat de l'acollida incondicional de l'altre que viu amb mi, treballa amb mi, menja amb mi, dorm amb mi, em fa l'amor i m'estima en un ball de carícies i xixigueig de noms...

Exhuberant... quan es vessa i regalima fragàncies... quan resplandeix en la seva blancor més pura... quan provoca la taquicàrdia de la cita primera i sembla que el cor, de tant que batega, hagi d'explosionar en mil trossos...

Gessamí - del bloc "Apunts d'un pintor"

Tendre... quan l'emoció diu que no pot més i es mostra en forma de llàgrimes... o de somriure amable... o d'un gràcies per aquesta estona tan agradable que no sabem si es repetirà, però que, qualsevol cas... hem de valorar com si fos la primera i la darrera de la nostra vida...

I això... com sempre. Perquè sempre ara i demà, a fora i a dins... el gessamí, desgastat per la pluja i les tempestes... pot tonar a florir... 

Miracle de l'existència!