dimecres, 23 de setembre del 2015

METÀFORA VISUAL

"Tot forma part de la meva vida i res no pot ser rebutjat" 
(Etty Hillessum).

Fa gairebé un any escrivia a propòsit d'aquesta afirmació:

"No he de rebutjar la tristesa... forma part de la meva vida.
No he de rebutjar el cansament... forma part de la meva vida.
No he de rebutjar el coratge incansable... 
forma part de la meva vida.
No he rebutjar ni els errors ni els moments superficials... 
formen part de la meva vida.

He de lluitar contra la gelosia... forma part de la meva vida.
He de reconèixer la meva deshonestedat... 
forma part de la meva vida.

També m'acompanyen l'angoixa i l'audàcia... 
formen part de la meva vida." (http://escritssentits.blogspot.com.es/…/tot-forma-part-de-l…)

Aquest vespre he triat la frase no tant pels mots que la constitueixen, sinó per la imatge amb què s'acompanyen...

És preciosa aquesta flor que sembla travessar, o millor, obrir-se pas entre les punxes del filat...

Una bona metàfora de la vida... A voltes la veiem més com el filat i a voltes com la margarida, ma veramente la vita ha un pò di tutto... Una barreja, un ara sí i ara no... Un no sé i un sí, of course...

Ja ho diem, ja, que una imatge val més que mil paraules... Doncs això... Contemplem, admirem... I somniem...

Perquè ja ho sabeu, mancarebbe: "La vita è bella, anzi, bellissima".

dilluns, 14 de setembre del 2015

EL MEU SILENCI

Això és el que voldria jo avui: "retirar-me per a descansar en el meu silenci, en l'espai del meu silenci interior, a qui demano hospitalitat per una jornada sencera" (Etty Hillessum)

Silenci...
ploro
em revolto
xisclo
m'empasso
ofego
em rebrego
respiro
em deixo...

Silenci...
recullo
m'ordeno
repasso
et recordo
agraeixo
l'adoro...

dimarts, 8 de setembre del 2015

EM SENTO PLUGIM

E ora... buona sera, carissimi amici.

"Em sento com un plugim. I per què no, per una vegada? Canviarà tard o d'hora. El meu error és ara pensar que continuarà a plovent tota la vida". (Etty Hillessum)

Avui voldria ser xiriviri... No sé si s'escriu així... Potser sí, potser no... però sí m'agradaria..

Voldria ser plugim que tot ho amari, que va calant la terra, l'asfalt a poc a poc, sense inundar...

Voldria portar consol del cel regalat en tènues gotes que es deixen anar amb un somriure clar i diàfan i, alhora, molt discret...

Voldria passar una mica desapercebuda, també, que no calgués obrir el paraigües... Total, vas fins a la cantonada...

Voldria ser l'aurora boreal, com cantava el duo dinàmico... que impregnés d'humitat la mare terra que ens sosté i ens alimenta, en paraules del sant d'Assís...

Voldria ser humitat que t'impregna la pell i et fa estremir una mica sense saber ni com ni per què, i et fa mirar a un costat i a l'altre quan el que tens és un vestit, tan de bo, de joia i de felicitat...

Voldria ser gota petita que contingués, però, tot l'univers creat...

I voldria, mancarebbe..., que m'absorbís la teva pell resseca per a penetrar-te fins el moll de l'ós...

Qui diantres ha dit que tutta la vita ha de ploure. I don't know, oh yeah!

dissabte, 5 de setembre del 2015

RESTA EL SILENCI

Abstraccions - Mariona Bueno
Contemplant el nen mort 
a la platja de Turquia...

És el que se m'acut...

Resta el silenci
en tensió continguda.
La Mare prega. 
(Haikus de Pasqua, 19 abril 2014)

I jo crec que VIU per sempre...

A L'ESCOLTA


BON CAPVESPRE...

"... restar a l'escolta d'això que surt de dins..." (Etty Hillessum)

I què surt de dins? Bona pregunta... Tantes coses... Tants sentiments... Tantes angoixes... Tants desitjos... Tants futurs irrealitzables, potser... Tants mals de panxa, a voltes...

Mals de panxa??? En forma de... Ni ho menciono... M'he pres una camamilla, tranquils... Per tant, estic d'allò més sòbria... 

Sento, però, que m'he d'escoltar amb més profunditat, per a trobar les arrels d'allò que surt de dins...

But, oggi come oggi... Voldria recollir de dins el més pur??? Pur? Ho tens difícil, no, nena? Sí i no... Deixeu que m'escarrassi a trobar el que sóc més genuïnament...

I sóc una dona, no pas un carabiner, com cantava la Marina Rossell... Caòtica, xata, estàs la mar de desmarxada... Ferida, més aviat! D'amor... Sí... Mancarebbe... I es pateix tant i tant... Que no sé...

Avui llegia les paraules d'una de vosaltres, que expressaven tant dolor, tant... I m'he transportat a un sofriment semblant, de fa poc... de quan no volia ser una entre mil... I vaig guanyar posicions perquè vaig acabar sent la 301... 

En fi, escrit tal com raja... I fent un remena, remena nena excepcional... Scusatemi, plis!
I ara quatre mots que evoquen la puresa, la meva realitat i la del món que em toca viure... Tan desgavellat com jo... Entre nosaltres, això em fa sentir molt terrícola. Van les paraules...

Vides innocents...
Silencis immaculats...
Conformen tot el que sóc...

I per si això fos poc...
Tinc ales i puc volar...
Al més preuat dels racons...

On no hi haurà plors...
Només somriures pintats...
De colors ben virolats...

Perquè... a pesar de los pesares... la vita è bella, anzi, bellissima!

dimecres, 26 d’agost del 2015

DELS MITJONS FINS AL CIM

"L'ordre de prioritats de la meva vida ha canviat una mica. "Abans" preferia començar en dejú amb Dostoievski o Hegel, i en algun moment perdut i nerviós sargia un mitjó, si realment no em quedava una altra opció. Ara començo el dia, en el sentit més literal de la paraula, pels mitjons i pujo a poc a poc fins al cim, on em trobo novament amb poetes i filòsofs..." (Diari, 16 de març de 1941)


Ja ho veieu, carissimi, aquesta és la meva amiga. La vaig descobrir fa un parell d'anys, buscant material per a preparar un curs sobre la fe dels sants. Sí, sí, heu llegit bé. I això com es menja? Etty Hillessum santa? I tu donant classes sobre els sants???

No us avorriré amb detalls inútils... Només us diré que me l'estimo molt i que tot i que per alguns l'Etty seria de tot, menys santa, per a mi i per a molts d'altres, es tracta d'una dona excepcional d'una rabiosa actualitat que anima la meva existència...

I encara ella sabia sargir mitjons... Jo a dures penes... Però també vaig aprenent això de baixar dels cims conceptuals per a tocar de peus a terra, per dir-ho finament...

I sóc conscient que divulgar els pensaments d'una dona jueva, un xic bipolar, Intel·ligentíssima, amb molts amants alhora i amb un amor boig fins al l'extrem, descobert cap al final de la seva vida, va morir a Auschwitz als 29 anys, per les nostres latituds ni està de moda, ni és políticament correcte, ans al contrari, desmunta els tòpics de l'establishment imperant. Però és que si ho fos ja no seria ella, ni jo seria jo... així és que pazienza. 

Ecco, doncs… La seva màxima… l’he repetit mil vegades… “la vida és bella, en qualsevol cas”.

I ja sé que el vídeo que acompanya aquesta mena de carta de presentació és repe, però m’és igual. M’encanta i reflecteix un xic d’aquesta bonesa i bellesa que semblen impossibles.


Sóc aquí (La vida és bella)

dimarts, 25 d’agost del 2015

RESTITUIR A LA VIDA

"Aprenem a conèixer les persones per a conèixer millor la vida, però després les hem de deixar lliures altra vegada per a restituir-les a la vida, encara que això ens pugui semblar difícil" (Etty Hillessum).

I tant que ho és de difícil... Més del que sembla, això de deixar lliures les persones...

Sobretot si tenim la mania possessiva. Va, personalitzo... Si tinc l'obsessió compulsiva de fer-les meves i a la meva imatge i semblança. Casi nada!

Ja és important, ja ser-ne conscient. Ho sé, però no és suficient... Em costa tant deixar lliure l'altre, tant... És com si m'arranquessin l'ànima... No sé... És una sensació fatal... 

Ma una volta e una altra succede... Allora, cosa faccio? 

N'aprendré algun dia a ser lliure i a deixar lliures els qui m'estimo? Espero que sí, almenys una miqueta. I en el pot petit hi ha bona confitura, no? 

Vinga, en positiu... Cada home, cada dona que trobo en el camí de la meva existència em fa experimentar un dels colors, dels perfums, dels gustos d'aquesta vida...

Uns m'agraden més que d'altres. Cosí è, no ho puc negar. Però reconec que cadascú omple el tot d'una vida amb matisos diferents, únics, irrepetibles... 

I que jo mateixa també ho faig... Encara que sigui múrria, subjectiva, rància i ambigua... Sí, sí... Els piropos no són meus, us ho prometo, but ben trobats, ho reconec. La frase que segueix sí: I una mica boja...

L'Etty era tan vital, tant... Jo, ladies and gentlemen, no ho sóc tant... Fa un any hagués dit: No ho sóc gens... Però ara ja no puc mantenir aquesta afirmació... 

I a voltes gaudeixo la mar d'aquesta vitalitat i a voltes em fa por i a voltes em desespera i... podeu posar i fer totes les voltes que volgueu...

D'una cosa sono certa, com la meva amiga... I mireu que les va passar magres... La vita è buona è bella, anzi bellissima... En un moment o altre, és clar... I si no... que nos quiten lo bailao...

dissabte, 22 d’agost del 2015

SUBMERGIR-TE EN TU MATEIXA

"A vegades vols fugir i viatjar molt lluny, a un altre país, perquè probablement penses de poder deixar enrere una gran càrrega d'excessos. Viatjar lluny, en el teu cas, és un símbol de submergir-se en un mateix, també això t'allibera del farcell ple de molts pensaments". (Etty Hillessum)

Ara i aquí, en aquest precís instant… Som convidats a viatjar lluny… Però lluny de debò…

No, no… no estava parlant del “viaje al centro de la tierra”, sinó del viatge a l’epicentre del nostre interior: il cuore…

Al centre neuràlgic de tot el que som… Esageratta! No, per niente…

Però no som pas tot sentiment… Ja ho sé, sí que som som tot sentit, encara que a vegades el sense sentit també hi tingui cabuda…

Subjectiva la cosa? Ambigua? Puó darsi, però l’experiència personal em diu… començo a ser grandeta, que el meu accent obsessiu per la racionalitat m’ha portat a una mala gestió del món sentimental que ara malda per obrir-se pas i, a vegades, us ho he de confessar, ho fa a empentes i estirabots.

I així em trobo, mirant de governar aquesta nau un xic rebel… amb una sala de màquines força potent i amb un cos encara resistent als embats de les onades, que no vol deixar escapar “el seu segon viatge”. Us sona, no?

Ja sé que això donaria per molt, but… He acomplert la promesa… Un altre dia en tornem a parlar...

Mamma mia, m’ha tornat a sortir la vena eclèctica... Entre nosaltres, això és bon senyal...

VIATJAR LLUNY...

"A vegades vols fugir i viatjar molt lluny, a un altre país, perquè probablement penses de poder deixar enrere una gran càrrega d'excessos. Viatjar lluny, en el teu cas, és un símbol de submergir-se en un mateix, també això t'allibera del farcell ple de molts pensaments". (Etty Hillessum)

És ben cert... Vols fugir de tu mateixa, d'allò que t'angoixa, que no saps com resoldre...

I et penses que marxant lluny, geogràficament parlant, solucionaràs els teus problemes...

I no és pas així, encara que, a voltes, potser, et pugui ajudar prendre una certa distància física.

I és clar que tu i tots portem la motxilla al damunt… I és clar que voldríem alliberar-nos d’aquests farcells tan pesats que nosaltres mateixos hem anat omplint o que d’altres han contribuït a fer-ho…

Ara i aquí, en aquest precís instant… Som convidats a viatjar lluny… Però lluny de debò…

Ma come? Demà més…

dimecres, 24 de juny del 2015

SEGON VIATGE (VII)

Segon viatge? Segona adolescència? Què en penseu?

Crisi - Joan Alfred Mengual
En el seu conjunt, “segon viatge” té un to més positiu. No és només merament una imatge sinó una imatge que ens posa en camí. Sens dubte, un viatge pot suposar riscos i perills, però sona a quelcom moderadament atractiu. Instintivament ens tirem enrere davant una crisi que impliqui una segona adolescència. Per suposat, seria absurd excloure la paraula crisi del nostre vocabulari. Però una altra cosa molt diferent és fer de la “crisi en la meitat de la vida” la referència fonamental.

diumenge, 21 de juny del 2015

SEGON VIATGE (VI)

Si la terminologia “segon viatge” expressa esdeveniments d'innombrables de vides humanes, aquests viatges es repeteixen també en mites innombrables. 

En busca d'Ítaca - Jeroni Mira Galmés

La figura d'Ulisses comprèn no només el segon viatge sinó també el primer i el tercer. En el seu primer viatge festeja amb Helena, s'instal.la amb Penèlope, engendra un fill, i governa Ítaca fins que de mala gana s'uneix a l'expedició a Troia. Vint anys de la meitat de la seva vida passen abans que Ulisses torni a casa. 

També Penèlope i Helena farien el seu segon viatge, oi? Però potser són les grans oblidades... Què me'n dieu?

EL SEGON VIATGE (V)

Sóc a prop dels 50. No he fet tard.

Homes i dones cridats 
a un segon viatge pateixen 
una pèrdua d'orientació (...) Aquest segon viatge 
és un viatge d'autoexploració que pot ajudar les persones 
a descobrir-se veritablement 
a si mateixa a la meitat de les seves vides. 
“La meitat no ha d'entendre's massa rígidament. 
Segons viatges poden esdevenir-se a gairebé qualsevol edat: 
des dels 20 tardans fins als 50 i fins els 60.

EL SEGON VIATGE (IV)

Continuem viatjant...

Ja Dante, a "La divina comèdia" esmentava el segon viatge...

Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi retrovai per una selva oscura
che la diritta via era smarrita.


(A la meitat del caminar de la nostra vida
em vaig retrobar per una selva fosca
perquè la via recta s'havia perdut.)

Pintura del bloc http://pintaracuarela.blogspot.com.es/

Més que la via... nosaltres, a voltes, vaguem perduts, sense saber quin rumb donar a la nostra vida...

I és que potser només tenim aquesta certesa: que hem de virar de direcció...

I no ens han ensenyat com ni quan ni amb qui ni perquè...

I ara que hi penso... Les paraules del poeta prenen una actualitat rabiosa:

"Caminante no hay camino. Se hace camino al andar..."

Doncs, apa, a fer camino... encara que no sigui exactament recte...

EL SEGON VIATGE (III)

Aquest segon viatge és un viatge d'autoexploració que pot ajudar la gent a descobrir-se veritablement a si mateixa 
en la meitat de la seva vida. 
“La meitat” no s'ha d'entendre massa rígidament. Segons viatges poden passar 
a qualsevol edat: des dels 20 tardans als 50 i fins als 60.

Apa, a seguir viatjant... Deixem anar les amarres!

EL SEGON VIATGE (II)

Tarda al bosc - MyMon Emilio Amilibia Bloc de pintura
Ens embarquem en la segona meitat de la vida sense cap preparació. O és que existeixen potser escoles per a "quarentons" que els preparen per a la vida, i les seves exigències (...) No, donem el pas vers la tarda de la vida sense cap preparació; pitjor, donem aquest pas amb la falsa pressumpció que les nostres veritats i ideals ens serviran com fins ara ho han fet. Però no podem viure la tarda de la vida segons el programa del matí de la vida... (Jung)

Perquè continuem pensant sobre el segon viatge...

divendres, 12 de juny del 2015

EL SEGON VIATGE (I)

4 barques - Anna Morales
Entorn “la meitat de la vida” 
moltes persones 
experimentem un segon viatge. 
Aquesta experiència 
pot ser angoixosa 
i depriment i a voltes 
sembla un viatge sense meta...

(El segundo viaje de Gerald O'Collins)

En aquest segon viatge em trobo amb tempestes ferotges... amb dies de calma... D'una cosa, però, n'estic convençuda: és el meu temps i és l'únic temps...

Com he de seguir el viatge? I vosaltres?

dijous, 11 de juny del 2015

TANCA ELS ULLS

Banc - Mercè Roig
Ens vam asseure en un banc del parc... Era fosc, un dia de tardor fred de novembre... La nostra segona cita...

Després de parlar per trencar el gel, em va dir: "Tu i jo tenim una cosa pendent, oi? Tanca els ulls". Llavors em va besar als llavis... Era la primera vegada per a mi... 

Nerviosa, no vaig saber què fer i no em va semblar per tant... M'havia passat 47 anys de la meva vida sense cap "petó de pel.lícula", com m'agrada dir...

I ara enyoro besar-lo... I molt!

Bona nit!

(continuarà...)

dimecres, 10 de juny del 2015

COMPTE AMB LES ESCALES

Em va deixar marxar... Amb sentència de tribunal unipersonal inapel.lable...

Això sí, com sempre, va exclamar: "Compte amb les escales..." Quan ell m'acabava de tirar al buit d'un terrible forat...

I encara rodolo i rodolo.. I no ho he paït... I em costa fer el dol...

Però me'n sortiré, oi?

Bona nit!

(continuarà...)

dilluns, 8 de juny del 2015

NO TORNARÀ


Ara ja ho sé.
Liestraum - Laurentino Martí
No tornarà.
Ell no vindrà.

Ni l'espero.
Ni l'escolto.
Ni el contemplo.

Sí el desitjo.
Sí que el sento...
I el somnio...

I amb les ales
d'angeleta
per ell vetllo.

Sempre alerta,
molt atenta
i amb cor tendre.

(Anònim)

dimarts, 2 de juny del 2015

DESGLAÇ

Aquesta nit m'acomiado amb un poema d'amor, 
de bales, de vent, d'ulls...

"Desglaç" de Maria Mercè Marçal.

L’ombra del meu amor sense casa.

La bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.

El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
l’ombra del meu amor sense casa.

Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles
que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor 
sense casa.

El meu amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el vent
que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa 
l’ombra del meu amor sense casa.

Amapolas - Elena Rubert

diumenge, 31 de maig del 2015

POTSER TORNARÀ...

Ara que ja no et veig.
I que no et tinc.
I que no et sé.

Ara que no et sento,
que no et palpo,
que no et beso...

Ara que no és ahir,
que no és abans,
que no és després...

Miro al cel.
I tanco els ulls.
I ofego el plor.

I caço al vol
algun gemec,
algun sospir...

I omplo el cor
d'un suau potser...
ell tornarà...

dijous, 28 de maig del 2015

TEMPS DE CALLAR

EL SAVI I L'APRENENTA ENS ACOMIADEM PER SEMPRE:

"...un temps de callar
i un temps de parlar."
(Coh 3, 7b)

Vés per on, ha arribat el temps de callar i de fer-ho per sempre en aquests àmbits. Sembla com si m'haguessin donat una pallissa.

En fi... Serà qüestió de compartir el meu temps, l'únic... en altres espais, àmbits, amb altres persones.

Gràcies per la paciència. Simplement adéu... Qui sap si un adéu només per un instant.

dimarts, 26 de maig del 2015

TEMPS D'ESQUINÇAR I TEMPS DE COSIR

MOLT BONA NIT, AMICS, 
DE PART DEL SAVI I DE L'APRENENTA

"...Un temps d'esquinçar
i un temps de cosir".
(Coh 3, 7a)

Esquinçar... tallar amb les mans.. De qualsevol manera? Qui ho ha dit... Potser no quedarà tan perfecte com amb les tisores, però per què el tall ha de ser-ho?...

Trencar papers, esquinçar-los... Cartes d'amor? Avui en dia ho tenim malament amb la qüestió virtual...

Esquincem cors... I vides? Potser també, sense tocar-les amb els dits, quan som incapaços de donar noves oportunitats... Quan etiquetem les persones despietadament... Ai... Com som...

The sewing room - Janet Hill
I temps de cosir... El trau esquinçat, la camisa esquinçada... El cor fet a trossos... I els cosits, és clar, es noten, més o menys... Una miqueta sí. I què?

Cosim paraules? Cosim gestos d'amor? D'acollida? De tornar a començar? Tant de bo! Amb els punts més delicats, com si d'una filigrana es tractés... No som nosaltres una gran i misteriosa filigrana per fora i per dins?

Temps d'esquinçar i temps de cosir: el meu temps, el nostre temps, l'únic temps... Una meravella si el sabem gaudir en companyia dels qui estimem.

dissabte, 23 de maig del 2015

TEMPS DE GUARDAR I TEMPS DE LLENÇAR

BONA NIT DE PART DEL SAVI 
I DE L'APRENENTA DE LA VIDA

"...un temps de guardar
i un temps de llençar."
(Coh 3, 6b)

Vés per on. Ara que justament hem anat guardant les peces de roba de l'hivern, les paraules del savi ens venen com anell al dit.

Temps de guardar... com un tresor les fotografies d'una vida bella i bona, els millors moments, aquells que valen més que mil paraules... per més ben dites que estiguin...

De guardar al rebost de la memòria agraïda els mots i els gestos que ens han fet ser com som, amb allò de positiu i de no tant... però nostre... que fa regust de Pili, de Josep, d'Eduard, de Montse...

Guardar... no per a reblar el clau de la frase feta "Cualquier tiempo pasado fue mejor", no. Sinó per a viure el present amb fonaments i preparar el futur amb l'experiència que ens avala...

També han estat aquests dies propicis per a llençar els vestits que ens han quedat petits o grans o que tenen massa pedaços...

Temps de llençar el que ens impedeix ser lliures, les benes que ens posem als ulls tants cops, de llençar el que ens fa mal, el que ens fereix fins al moll de l'os... El que no voldríem que ens fessin a nosaltres...

De llençar per la finestra més ampla de casa la ira que ens separa dels altres, l'enveja que ens fa comparar-nos una i altra vegada amb els veïns, els gelos que ens rosseguen i ens cremen per dins...

Llençar... per alleugerir la nau de l'existència, la motxilla del camí -a voltes tan pesada-, el cor tant a vessar de tot menys d'amor...

Temps per a guardar i temps per a llençar: el meu temps, l'únic temps... I el nostre... Doblement únic perquè és i pot ser compartit. Tota una aventura. Gaudim-la!

Vista armari - Anna Lliberia

TEMPS DE CERCAR I TEMPS DE PERDRE

EL SAVI I L'APRENENTA 
US DESITGEM UN SENZILL BONA NIT:

"Un temps de cercar
i un temps de perdre..."
(Coh 3, 6a)

L'actitud de recerca és necessària. No ens podem aturar, ni tancar-nos en nosaltres mateixos, mirant-nos el melic... Perquè, entre d'altres coses, no som el centre del món... Som... el que som!

Qui sóc? D'on vinc? On vaig? Preguntes vitals, necessàries... Punyents? I el nostre món no ens convida gaire a fer-nos-les, sinó més aviat a viure la màxima següent: "A vivir que son dos días"... O "comamos y bebamos que mañana moriremos".

Doncs jo sí cerco el sentit de la meva vida... I estava tan segura d'haver-lo trobat... I ara resulta que no, que he de donar un gir... I sóc tan quadrada, tan obsessiva, tant...

Un temps de cercar... amor, companyia, un "bon dia" inesperat, un "com estàs" desinteressat... I mira què és fàcil dir-ho o escriure-ho. I es veu que no... I no ho entenc... Serà això de la quadratura...

I un temps de perdre... el contacte, la proximitat... la comunió de cos i d'esperit... Fa molt de temps que penso que pertanyo a una generació orfe, que ha de fer dol cada dia per un munt de pèrdues... els fills, les parelles, el confort, les seguretats... que semblava oferir-nos un fals estat del benestar...

Aigües - Andreu Mairal
I tota pèrdua comporta un dol, i tot dol conté un sofriment, i tot sofriment ens pot abocar a la desesperació més absoluta, i la desesperació a un sense sentit... I sense sentit ens podem quedar enfonsats en l'abisme... remenant la nostra pròpia misèria dia sí i dia també...

Però també pot ser una oportunitat de tornar a cercar el sentit de la vida, a la meitat de la vida... Ens pot portar a albirar un horitzó diferent, no massa diàfan, ni radiant... Diferent, això sí, per a construir... Plegats? Qui sap... Un futur que pot ser meu, i pot ser nostre. Ens hi arremanguem?

dimecres, 20 de maig del 2015

TEMPS D'ABRAÇAR I TEMPS D'ESTAR-SE'N

BONA NIT CORDIAL US DIEM 
EL SAVI I L'APRENENTA DE LA VIDA:

"... un temps d'abraçar
i un temps d'estar-se'n."
(Coh 3, 5b)

Abraçar... abraçades... intenses... delicades... Sentir-te abraçada és una sensació ben peculiar...

Hi ha abraçades familiars, fraternals... De cortesia, és clar...

Poden significar protecció... joia... estimació... acollida... Em quedo amb l'acollida càlida de qui t'espera amb una certa emoció per a demostrar-te quant i com t'estima... Després d'una jornada intensa de treball, de neguit, d'angoixa, potser... de cansament...

També poden expressar aixopluc, recer per al pobre... No cal que sigui indigent de coses, de béns, de diners... Sinó pobre, precisament, de gestos autèntics, d'afecte sentit, de companyia franca... tan necessària...

Un temps d'abraçar...

I també, diu el savi, que hi ha un temps d'estar-se'n, de les abraçades... De prescindir-ne... Perquè la distància física es va fent crònica, potser...

I quan t'han abraçat intensament, encara que sigui en poques ocasions... les enyores tant. Oi que sí? L'aprenenta de la vida, sí.

Sempre, però, hi poden haver abraçades virtuals... Per què no? O, més aviat, abraçades recordades, en forma de memorial... Com que sóc cristiana, això no em costa tant de copsar...

Fer memorial d'una abraçada tendre no és exactament el mateix que tenir el contacte físic amb l'altre que t'abraça, però és fer present ara i aquí l'abraçada d'ahir i esperar, ni que sigui "escatològicament" l'abraçada de demà...

Diuen que qui no es conforma és perquè no vol...

Un temps d'abraçar... i un temps d'estar-se'n... El meu temps... El nostre...

M'acomiado, de tota manera, amb un "ti abraccio" esplèndid. Entre dos àngels, això sí. Per a tots vosaltres. Us el dedico.

Ángeles abrazados - Javier Navarta

dilluns, 18 de maig del 2015

A SINGLE WORD: ESTIMAR

BONA NIT US DESITGEM AMB DUES PARAULES:

Per cloure aquesta saga poètica, si es pot dir així, us deixem aquesta nit amb un poema curtet, però sucós, de la poetessa i traductora Montserrat Abelló.

Estimar amb una sola paraula... Quan en diem tantes i potser tan buides... O no. És el que tenim, aprenenta de la vida, paraules i també gestos: mirades còmplices, mans que es toquen... 

Amb una sola paraula... no sé, no sé... amb dues feta una, en català, sí podem: T'estimo.

I sempre hi som a temps! Sempre, encara que sigui en la distància volguda o imposada... Perquè d'allò que sentim en el nostre interior ningú se'n pot amo i ningú pot anihilar. 

"T’he estimat 
amb massa 
paraules.

Voldria 
poder tornar 
a estimar-te 
L'un per l'altre - Carol Bernabeu
amb una 
sola paraula."

*** *** *** *** *** 

I have loved you 
with too many 
words.

I would like 
to be able to love
you again, 
with no more than a 
single word.

dissabte, 16 de maig del 2015

NO EM PREGUNTIS

BONA NIT, AMICS, 
DE PART DEL SAVI I DE L'APRENENTA DE LA VIDA


El poema que us proposo avui té prop de 70 anys... Sembla mentida... És curiós... Traspua la mateixa frescor que quan la seva autora, Rosa Leveroni, el va escriure.

Potser perquè canta una experiència universal, de tots els temps i de tots els espais: "No em preguntis, amor, per què t'estimo..." Per pura gratuïtat. No hi ha més raons...

I això em fa pensar en la noia de la qual he manllevat el nom, l'Etty, quan diu: "No hi ha cap vincle causal entre la conducta de les persones i l'amor que sentim per elles".

Per això us deixo també en préstec el que em va inspirar fa pocs mesos el seu pensament: Sutura d'amor.  

Per cert, els versos que més m'agraden són el darrers: respires dintre del meu respir... Jo diria: bategues dintre el meu batec...

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...





"Els amants" - Escuela de Rajasthán (India), segle XIX.

dijous, 14 de maig del 2015

AMOR QUE DÓNA VIDA

AVUI BONA TARDA PERQUÈ DESPRÉS NO PODRÍEM...

Seguint amb la poesia, us proposem en aquesta tarda xafogosa una que canta l'amor i la vida... O, més aviat, que ens parla d'un amor que dóna vida...

I encara que a vegades les circumstàncies semblen indicar el contrari... Perquè l'amor dóna mals de cap i enyorances i certes recances... 

És cert, però, que dóna sentit a la vida i ens fa sortir de nosaltres mateixos i... L'amor és donar i donar-se...

Amb el savi hauré de dir que hi ha un temps per estimar... I amb l'Etty... Ja ho sabeu... Que la vida és bella, anzi, bellissima (en italià, m'encanta!)

Però prou de paraules inútils i deixem que la veu del poeta Miquel Martí i Pol sobre l'amor ressoni en el nostre interior.

Regalet de primavera xardorosa per a tots vosaltres, amics.

"Tot en l'amor s'emplena de sentit.
La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal d'amor?
És, doncs, sols per l'amor que ens creixen
roses als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l'amor tot és just i necessari.
Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol.licitud : així donaràs vida."

dimecres, 13 de maig del 2015

DÓNA'M LA MÀ

EL SAVI DESCANSA JA… 
DE PART SEVA I DE L’APRENENTA DE LA VIDA 
US DESITGEM UN ALTRE BONA NIT POÈTIC

Avui ho fem tot evocant Joan-Salvat Papasseit:

Dóna’m la mà…

En vaig tenir experiència fa molt poquet… 
I, ben curta, per cert… 
I no a la vora del mar...
però això és el de menys…

Perquè el batec encara em resta 
quan la memòria l’evoca…
Tot i que no tinc la mida de totes les coses 
perquè ja no ens diem que ens seguim amant…

Dóna'm la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar 
bategant, 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyanes i les de la sorra 
prendran un aire fidel i discret, 
no ens miraran; 
miraran noves rutes 
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera ta galta 
sobre el meu pit, i no temis ningú. 
I les palmeres ens donaran ombra. 
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara, 
a l'amor, tota cosa prop del mar: 
i jo, aleshores, besaré ta galta; 
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar 
bategant; 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant.

(L'irradiador del port i les gavines)

Deux barques - Philippe Vandenberghe

PERQUÈ SÓC MASSA FRÀGIL

MOLT BONA NIT DEL SAVI I L'APRENENTA 
AMB MOTS MANLLEVATS de poeta:

Ens unim així a la setmana de la poesia tot evocant els versos dels nostres poetes més preuats...

Avui, amb la Maria-Mercè Marçal, cantem a l'amor gratuït...

Perquè sí... Perquè vull... Perquè sóc massa fràgil

T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.
Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l'amor, dallat, que ha granat al meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall
a la marea viva que em nega a l'endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.

Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.

Cesto con flores - Crucita Gutiérrez Segovia

COM UN SEGELL SOBRE EL COR...

Avui només bona nit i bon cap de setmana. Us deixo, això sí, amb les paraules magistrals del meu llibre bíblic preferit, el Càntic dels Càntics:

Posa'm com un segell sobre el teu cor,
com un segell sobre el teu braç,
perquè l'amor és fort com la mort,
la passió, inexorable com l'abisme:
les seves flames són flames abrandades,
una flama divina.

Els mars profunds no podran apagar l'amor,
ni ofegar-lo les fonts dels oceans.
I si algú oferia tots els béns de casa seva a canvi de l'amor,
només obtindria menyspreu.
(Ct 8, 6-7)


dijous, 7 de maig del 2015

TEMPS DE PEDRES TIRADES I APLEGADES

BONA NIT DE PART DEL SAVI I DE L'APRENENTA 
AMB UNES PARAULES ENIGMÀTIQUES:

"Un temps de tirar pedres
i un temps d'aplegar-ne..."
(Coh 3, 5a)

Què voldrà dir tirar pedres? Diem d'algú o de nosaltres mateixes que a vegades tirem pedres contra la pròpia teulada. Quedem en evidència... I a mi, això, darrerament, em passa molt sovint, massa...

"Tirar la pedra i amagar la mà" és una altra d'aquestes expressions populars que no deixa massa bé a qui la posa en pràctica. No puc dir que n'estigui exempta, segur que no. I en demano perdó de tot cor.

També, sobretot els nois, els he vist tirar pedres perquè facin ones concèntriques en un llac per no sé quin efecte. I, com no, la típica acció de mal gust de tirar pedres amb la tota la gravetat física de les mateixes per a destrossar coses o, el que és pitjor, fer mal a les persones.

I potser encara és més enigmàtic la cosa d'aplegar pedres.... Què voldrà dir? Si són precioses... encara... o d'aquelles boniques, de riu, o que brillen de manera fascinant...

Ja us podeu imaginar que jo en faré una lectura psicodèlica, d'allò més lliure...

Hi ha un moment per a cada cosa. I ara és temps de llançar pedres, càrregues de la vida... de la història personal que ens destrossen, no l'esquena, sinó l'ànima, perquè són d'una profunditat en el mal causat... incalculable... 

És l'hora de buidar, ni que sigui una mica, la motxilla per a poder seguir el nostre camí una mica més descansats... Quines són les meves pedres... les meves càrregues...? O potser són rocs que, a més de pesar, de tan lletjos... espanten a qui se m'acosta...

Hi ha un moment per a cada cosa. I ara també pot ser temps no de collir roses, què boniques, sinó pedres... O pedra, una que sigui de gran valor, exclusiva, única... Que tingui un nom propi... 

Una pedra que sigui tresor i que, alhora, no pesi tant... Que la pugui dur amb elegància, amb delicadesa... I que si és dolorosa... ho sigui una mica, només...

I ara que hi penso... I si la pedra és signe de la vida... Perquè com diu la ranxera:



Una piedra 
en el camino 
me enseñó 
que mi destino 
era rodar y rodar...

dilluns, 4 de maig del 2015

TEMPS DE PLORAR I TEMPS DE DANSAR

EL SAVI I L'APRENENTA INQUIETA US DIEM BONA NIT:


Un temps de plorar
I un temps de riure,
un temps de plànyer-se
i un temps de dansar.
(Coh 3, 4)

Temps de plorar... el meu temps... el nostre... de dol de canvi... de comunió esquinçada...

Temps de recança... de complantes... Temps de naufragis, només a la Mediterrània, sinó a la vida personal, a la vida en la seva quasi segona meitat...

Temps d'egoismes fora mida... d'incapacitats per a comunicar-nos, de passotismes cruels... Perquè jo i només jo sóc el centre del món...

Temps d'aparences, de simulacions, de manca d'honestedat, encara que ens omplim la boca amb aquestes paraules...

Som filles i fills del nostre temps, de les nostres arrels, de la nostra història personal i col.lectiva... Filles i fills del plor i del riure... del plany i de la dansa...

Temps de riure quan ens trobem en pau amb nosaltres mateixos... Quan no devem res a ningú, quan podem trepitjar carrers i places sense la por al cos...

Temps de dansa, de ball que inventa i embolcalla la terra de demà... la llibertat que no té preu perquè és gratis...

Som hereus d'un temps, d'un país, d'unes esperances... d'una fe humana o divina, però fe en definitiva...

La fe que un altre món és possible... No un món perfecte, sinó el món fet d'un temps de llàgrimes, de somriures, de lamentacions i de moviments...
Llàgrima del sol - Jordà Vitó

TEMPS DE MATAR I TEMPS DE GUARIR

MOLT BONA NIT DE PART MEVA 
I DEL SAVI QUE M'INSPIRA:

Un temps de matar
i un temps de guarir,
un temps d'enrunar
i un temps de construir. (Coh 3, 3)

Matar... què fort! Guarir... Tan de bo! Enrunar... Per a què? Construir... Sobre roca!

No voldria matar res ni ningú, és clar... Tot i que a vegades donaria el que fos per a fer desaparèixer allò que no em deixa viure en plenitud... El dolor de morir és goig de néixer...

Voldria ser bàlsam... per a curar tantes ferides... I més aviat em dedico a obrir-ne de noves... I no encerto ni una...

Jo sí que necessitaria ser guarida... Ara mateix d'aquest enyorament tan fort... El trobo tant a faltar... Demà farà dos mesos que no ens veiem i una setmana que no li sento la veu i...

He de dinamitar l'edifici de la meva vida per a refer-la completament de nou? Aprofitaré el que quedi de les runes per a aixecar altra vegada la construcció? Amb quins fonaments, quins amidaments... Els plànols...

Tot plegat em porta a recordar-me del "rincón" de l'estança, del "papel" d'un tastet o del "cajón", que per a mi és armari.

Sí, són "aquellas pequeñas cosas" d'un temps que només és meu i que, per a mi, és únic:

Uno se cree
que las mató
el tiempo y la ausencia.
Pero su tren
vendió boleto
de ida y vuelta.

Son aquellas pequeñas cosas,
que nos dejó un tiempo de rosas
en un rincón,
en un papel
o en un cajón.

Como un ladrón
te acechan detrás
de la puerta.
Te tienen tan
a su merced
como hojas muertas

que el viento arrastra allá o aquí,
que te sonríen tristes y
nos hacen que
lloremos cuando
nadie nos ve.

dissabte, 2 de maig del 2015

TEMPS DE PLANTAR I TEMPS DE COLLIR

EL SAVI I LA QUE APROFITA LES SEVES PARAULES... 
US DIEM MOLT BONA NIT:

"... un temps de plantar
i un temps de collir." (Coh 3, 2b)

No sé pas si sabria distingir el temps en el qual em trobo: si de plantar o de collir...

De collites, darrerament, no vaig gaire fina, així és que em quedo amb el temps de plantar...

I quines llavors? Perquè és clar em fa l'efecte que no acabo de triar-les bé... O seran els terrenys els que no són encertats?

Volia plantar la llavor d'un amor del TOT, SEMPRE i PER SEMPRE... I no ho he fet gaire bé, crec...

Volia plantar il.lusions d'una vida diferent i... crec que em toca treballar de valent per aconseguir-les...

Volia, volia... Sembla el llibre de les lamentacions, i aquest és d'un altre savi o sàvia. I ara no toca...

Sembla que m'hagi plantat al banc del "si no fos", de l'eterna queixa i de la no menys eterna recança...

Ei, som-hi, que sempre podem anar donant passos. I quedar-nos al costat de la persona estimada, molt i molt a prop. Sempre que ella ho vulgui, oi? Això sí.

HO VOLS?

I segurament, llavors, serà temps de plantar i de collir.

Avui us deixo amb la tornada de l'Stand by me", en homenatge pòstum al seu autor:

And darling, darling stand by me 
Oh, stand by me 
Stand by me, stand by me, stand by me.