dissabte, 7 de febrer del 2015

L'ABSÈNCIA DEL TU

BONA NIT ALTRA VEGADA 
DE PART DE DUES VELLES AMIGUES:

"Sempre la mateixa vacil.lant autoestima: tens por que et consideri simplement com un cas de tants, només com tots els altres que acudeixen a ell amb els seus desitjos i enyoraments insatisfets; no acabes de creure que entre ell i tu es dóna una relació real i autèntica; i quan succeeix que no es comporta de la manera que tu voldries, o hi ha alguna diferència entre els vostres ritmes, et sents insegura i ferida, i prefereixes retirar-te desseguida i fer-te la intereressant, portant-te a tu mateixa i els teus sentiments a un altre racó". (Etty Hillessum)

No hauria pas trobat millors paraules, si les hagués cercat amb desesperació, que reflectissin com em sento ara i aquí...

No tinc por que em consideri com un cas de tants, sinó com una dona de tantes... com una dona com les altres... com una dona sense nom o amb nom de "mala experiència"...

Tinc por que pugui arribar a ser per ell el mateix dormir amb mi que amb la veïna del segon o amb la primera dona que es trobi en una nit d'estiu... 

No tinc por que no respongui a les meves expectatives, sinó que jo no respongui a les seves...

Serà que no m'acabo de creure que entre nosaltres existeix una relació real i autèntica?

Serà que l'enyorament terrible que sento d'ell em fa distorsionar les situacions, les paraules i els gestos?

I no m'atreveixo a dir... perquè tampoc no ho puc fer amb llibertat... I verbalitzo poc el que sento perquè esclataria en un crit i un plor eixodidors que m'espanten només d'imaginar-los...

I sí, em sento ferida... Ferida perquè voldria omplir tots els racons del meu cos, del meu pensament i del meu cor amb les teves carícies, els teus petons, les teves abraçades...

Ferida per una absència que m'angoixa i que és preludi d'un futur... proper? llunyà?

I també jo, cada dia, faig i desfaig la maleta dels sentiments... per a desar els que no em convenen i buscar i rebuscar els més positius... I m'aparto i arrossego tot el que em pesa, el que em fa patir...

Mentrestant l'amor i el desig creixen (seran impossibles?). Desitjar i estimar tant... a la meva manera, a la manera de dona insegura que ho fa a les palpentes...

I a voltes la por a l'oblit m'assetja... la por a no tenir un tu que m'estimi... No qualsevol tu, és clar, ja no... sinó TU!

Nu groc- Lluís Albert

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada