El dolor de morir és goig de néixer. Així em sento. A vegades costa dir adéu. I molt. Encara que sigui el millor. M'aniré acomiadant a poc a poc, sense fer massa soroll.
T'he estimat molt. També m'he trobat sola. Molt sola. He experimentat l'oblit. I el joc de l'ara sí i ara no. I el silenci, per company. I el patiment, per parella.
Gràcies per dir-me pel meu nom. Gràcies per fer-me adonar de la bellesa d'un cos que aviat decaurà. Gràcies per fer-me sentir dona de cap a peus.
Tens una veu preciosa. Escrius molt bé. Pots ser molt delicat. També una mica tempestuós. Lent en la iniciativa.
M'he afanyat a dir-te paraules boniques, poètiques, sentides. D'amor i de guerra. Ja sé que les forces no et permeten reaccionar a temps. He trobat a faltar un perdó a temps, un ho sento, un t'estimo.
Hem compartit formatge, xocolata, pernil, llom, cançons, sèries i pel.lis i llibres i escrits. També les angoixes, les pors, les desesperacions i els projectes.
El cor em diu que t'estimo i el cap pensa que les nostres recerques sobre l'altra meitat de la vida les hem de fer per separat.
Ambdós hem viscut fil per randa el Càntic dels càntics. En mi resta el desig no acabat de satisfer. I en tu... No ho sé. Qui sap si algun dia ens retrobarem i podrem fer petar la xerrada reposadament. Ara, fuig estimat, fuig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada