POTSER TORNARÀ...

Ara que ja no et veig.
I que no et tinc.
I que no et sé.

Ara que no et sento,
que no et palpo,
que no et beso...

Ara que no és ahir,
que no és abans,
que no és després...

Miro al cel.
I tanco els ulls.
I ofego el plor.

I caço al vol
algun gemec,
algun sospir...

I omplo el cor
d'un suau potser...
ell tornarà...

TEMPS DE CALLAR

EL SAVI I L'APRENENTA ENS ACOMIADEM PER SEMPRE:

"...un temps de callar

i un temps de parlar."

(Coh 3, 7b)

Vés per on, ha arribat el temps de callar i de fer-ho per sempre en aquests àmbits. Sembla com si m'haguessin donat una pallissa.

En fi... Serà qüestió de compartir el meu temps, l'únic... en altres espais, àmbits, amb altres persones.

Gràcies per la paciència. Simplement adéu... Qui sap si un adéu només per un instant.

TEMPS D'ESQUINÇAR I TEMPS DE COSIR

MOLT BONA NIT, AMICS, 

DE PART DEL SAVI I DE L'APRENENTA

"...Un temps d'esquinçar

i un temps de cosir".

(Coh 3, 7a)

Esquinçar... tallar amb les mans.. De qualsevol manera? Qui ho ha dit... Potser no quedarà tan perfecte com amb les tisores, però per què el tall ha de ser-ho?...

Trencar papers, esquinçar-los... Cartes d'amor? Avui en dia ho tenim malament amb la qüestió virtual...

Esquincem cors... I vides? Potser també, sense tocar-les amb els dits, quan som incapaços de donar noves oportunitats... Quan etiquetem les persones despietadament... Ai... Com som...

The sewing room - Janet Hill

I temps de cosir... El trau esquinçat, la camisa esquinçada... El cor fet a trossos... I els cosits, és clar, es noten, més o menys... Una miqueta sí. I què?

Cosim paraules? Cosim gestos d'amor? D'acollida? De tornar a començar? Tant de bo! Amb els punts més delicats, com si d'una filigrana es tractés... No som nosaltres una gran i misteriosa filigrana per fora i per dins?

Temps d'esquinçar i temps de cosir: el meu temps, el nostre temps, l'únic temps... Una meravella si el sabem gaudir en companyia dels qui estimem.

TEMPS DE GUARDAR I TEMPS DE LLENÇAR

BONA NIT DE PART DEL SAVI 

I DE L'APRENENTA DE LA VIDA

"...un temps de guardar

i un temps de llençar."

(Coh 3, 6b)

Vés per on. Ara que justament hem anat guardant les peces de roba de l'hivern, les paraules del savi ens venen com anell al dit.

Temps de guardar... com un tresor les fotografies d'una vida bella i bona, els millors moments, aquells que valen més que mil paraules... per més ben dites que estiguin...

De guardar al rebost de la memòria agraïda els mots i els gestos que ens han fet ser com som, amb allò de positiu i de no tant... però nostre... que fa regust de Pili, de Josep, d'Eduard, de Montse...

Guardar... no per a reblar el clau de la frase feta "Cualquier tiempo pasado fue mejor", no. Sinó per a viure el present amb fonaments i preparar el futur amb l'experiència que ens avala...

També han estat aquests dies propicis per a llençar els vestits que ens han quedat petits o grans o que tenen massa pedaços...

Temps de llençar el que ens impedeix ser lliures, les benes que ens posem als ulls tants cops, de llençar el que ens fa mal, el que ens fereix fins al moll de l'os... El que no voldríem que ens fessin a nosaltres...

De llençar per la finestra més ampla de casa la ira que ens separa dels altres, l'enveja que ens fa comparar-nos una i altra vegada amb els veïns, els gelos que ens rosseguen i ens cremen per dins...

Llençar... per alleugerir la nau de l'existència, la motxilla del camí -a voltes tan pesada-, el cor tant a vessar de tot menys d'amor...

Temps per a guardar i temps per a llençar: el meu temps, l'únic temps... I el nostre... Doblement únic perquè és i pot ser compartit. Tota una aventura. Gaudim-la!

Vista armari - Anna Lliberia

TEMPS DE CERCAR I TEMPS DE PERDRE

EL SAVI I L'APRENENTA 

US DESITGEM UN SENZILL BONA NIT:

"Un temps de cercar

i un temps de perdre..."

(Coh 3, 6a)

L'actitud de recerca és necessària. No ens podem aturar, ni tancar-nos en nosaltres mateixos, mirant-nos el melic... Perquè, entre d'altres coses, no som el centre del món... Som... el que som!

Qui sóc? D'on vinc? On vaig? Preguntes vitals, necessàries... Punyents? I el nostre món no ens convida gaire a fer-nos-les, sinó més aviat a viure la màxima següent: "A vivir que son dos días"... O "comamos y bebamos que mañana moriremos".

Doncs jo sí cerco el sentit de la meva vida... I estava tan segura d'haver-lo trobat... I ara resulta que no, que he de donar un gir... I sóc tan quadrada, tan obsessiva, tant...

Un temps de cercar... amor, companyia, un "bon dia" inesperat, un "com estàs" desinteressat... I mira què és fàcil dir-ho o escriure-ho. I es veu que no... I no ho entenc... Serà això de la quadratura...

I un temps de perdre... el contacte, la proximitat... la comunió de cos i d'esperit... Fa molt de temps que penso que pertanyo a una generació orfe, que ha de fer dol cada dia per un munt de pèrdues... els fills, les parelles, el confort, les seguretats... que semblava oferir-nos un fals estat del benestar...

Aigües - Andreu Mairal

I tota pèrdua comporta un dol, i tot dol conté un sofriment, i tot sofriment ens pot abocar a la desesperació més absoluta, i la desesperació a un sense sentit... I sense sentit ens podem quedar enfonsats en l'abisme... remenant la nostra pròpia misèria dia sí i dia també...

Però també pot ser una oportunitat de tornar a cercar el sentit de la vida, a la meitat de la vida... Ens pot portar a albirar un horitzó diferent, no massa diàfan, ni radiant... Diferent, això sí, per a construir... Plegats? Qui sap... Un futur que pot ser meu, i pot ser nostre. Ens hi arremanguem?

TEMPS D'ABRAÇAR I TEMPS D'ESTAR-SE'N

BONA NIT CORDIAL US DIEM 

EL SAVI I L'APRENENTA DE LA VIDA:

"... un temps d'abraçar

i un temps d'estar-se'n."

(Coh 3, 5b)

Abraçar... abraçades... intenses... delicades... Sentir-te abraçada és una sensació ben peculiar...

Hi ha abraçades familiars, fraternals... De cortesia, és clar...

Poden significar protecció... joia... estimació... acollida... Em quedo amb l'acollida càlida de qui t'espera amb una certa emoció per a demostrar-te quant i com t'estima... Després d'una jornada intensa de treball, de neguit, d'angoixa, potser... de cansament...

També poden expressar aixopluc, recer per al pobre... No cal que sigui indigent de coses, de béns, de diners... Sinó pobre, precisament, de gestos autèntics, d'afecte sentit, de companyia franca... tan necessària...

Un temps d'abraçar...

I també, diu el savi, que hi ha un temps d'estar-se'n, de les abraçades... De prescindir-ne... Perquè la distància física es va fent crònica, potser...

I quan t'han abraçat intensament, encara que sigui en poques ocasions... les enyores tant. Oi que sí? L'aprenenta de la vida, sí.

Sempre, però, hi poden haver abraçades virtuals... Per què no? O, més aviat, abraçades recordades, en forma de memorial... Com que sóc cristiana, això no em costa tant de copsar...

Fer memorial d'una abraçada tendre no és exactament el mateix que tenir el contacte físic amb l'altre que t'abraça, però és fer present ara i aquí l'abraçada d'ahir i esperar, ni que sigui "escatològicament" l'abraçada de demà...

Diuen que qui no es conforma és perquè no vol...

Un temps d'abraçar... i un temps d'estar-se'n... El meu temps... El nostre...

M'acomiado, de tota manera, amb un "ti abraccio" esplèndid. Entre dos àngels, això sí. Per a tots vosaltres. Us el dedico.

Ángeles abrazados - Javier Navarta

A SINGLE WORD: ESTIMAR

BONA NIT US DESITGEM AMB DUES PARAULES:

Per cloure aquesta saga poètica, si es pot dir així, us deixem aquesta nit amb un poema curtet, però sucós, de la poetessa i traductora Montserrat Abelló.

Estimar amb una sola paraula... Quan en diem tantes i potser tan buides... O no. És el que tenim, aprenenta de la vida, paraules i també gestos: mirades còmplices, mans que es toquen... 

Amb una sola paraula... no sé, no sé... amb dues feta una, en català, sí podem: T'estimo.

I sempre hi som a temps! Sempre, encara que sigui en la distància volguda o imposada... Perquè d'allò que sentim en el nostre interior ningú se'n pot amo i ningú pot anihilar. 

"T’he estimat 

amb massa 

paraules.

Voldria 

poder tornar 

a estimar-te 

L'un per l'altre - Carol Bernabeu

amb una 

sola paraula."

*** *** *** *** *** 

I have loved you 

with too many 

words.

I would like 

to be able to love

you again, 

with no more than a 

single word.

NO EM PREGUNTIS

BONA NIT, AMICS, 

DE PART DEL SAVI I DE L'APRENENTA DE LA VIDA

El poema que us proposo avui té prop de 70 anys... Sembla mentida... És curiós... Traspua la mateixa frescor que quan la seva autora, Rosa Leveroni, el va escriure.

Potser perquè canta una experiència universal, de tots els temps i de tots els espais: "No em preguntis, amor, per què t'estimo..." Per pura gratuïtat. No hi ha més raons...

I això em fa pensar en la noia de la qual he manllevat el nom, l'Etty, quan diu: "No hi ha cap vincle causal entre la conducta de les persones i l'amor que sentim per elles".

Per això us deixo també en préstec el que em va inspirar fa pocs mesos el seu pensament: Sutura d'amor.  

Per cert, els versos que més m'agraden són el darrers: respires dintre del meu respir... Jo diria: bategues dintre el meu batec...

No em preguntis, amor, per què t'estimo,

si no trobo raons. Però podria

dir-te del rossinyol la meravella

ni el batec de la sang, ni la segura

dolcesa de l'arrel dins de la terra,

ni aquest plorar suau de les estrelles?

És que sabries, cert, l'ardent misteri

d'unes ales signant l'atzur en calma,

o el fluir de la font, o de la branca

aquest respir beat quan l'aire passa?...

No em preguntis, amor, per què t'estimo,

si et tenia dins meu i ni sabria

ja veure't com a tu, perquè respires

dintre del meu respir, si dels meus somnis

ets l'únic somni viu que no podria

arrabassar la Mort...

"Els amants" - Escuela de Rajasthán (India), segle XIX.

AMOR QUE DÓNA VIDA

AVUI BONA TARDA PERQUÈ DESPRÉS NO PODRÍEM...

Seguint amb la poesia, us proposem en aquesta tarda xafogosa una que canta l'amor i la vida... O, més aviat, que ens parla d'un amor que dóna vida...

I encara que a vegades les circumstàncies semblen indicar el contrari... Perquè l'amor dóna mals de cap i enyorances i certes recances... 

És cert, però, que dóna sentit a la vida i ens fa sortir de nosaltres mateixos i... L'amor és donar i donar-se...

Amb el savi hauré de dir que hi ha un temps per estimar... I amb l'Etty... Ja ho sabeu... Que la vida és bella, anzi, bellissima (en italià, m'encanta!)

Però prou de paraules inútils i deixem que la veu del poeta Miquel Martí i Pol sobre l'amor ressoni en el nostre interior.

Regalet de primavera xardorosa per a tots vosaltres, amics.

"Tot en l'amor s'emplena de sentit.

La força renovada d'aquest cor

tan malmenat per la vida, d'on surt

sinó del seu immens cabal d'amor?

És, doncs, sols per l'amor que ens creixen

roses als dits i se'ns revelen els misteris;

i en l'amor tot és just i necessari.

Creu en el cos, per tant, i en ell assaja

de perdurar, i fes que tot perduri

dignificant-ho sempre amb amorosa

sol.licitud : així donaràs vida."

DÓNA'M LA MÀ

EL SAVI DESCANSA JA… 

DE PART SEVA I DE L’APRENENTA DE LA VIDA 

US DESITGEM UN ALTRE BONA NIT POÈTIC

Avui ho fem tot evocant Joan-Salvat Papasseit:

Dóna’m la mà…

En vaig tenir experiència fa molt poquet… 

I, ben curta, per cert… 

I no a la vora del mar...

però això és el de menys…

Perquè el batec encara em resta 

quan la memòria l’evoca…

Tot i que no tinc la mida de totes les coses 

perquè ja no ens diem que ens seguim amant…

Dóna'm la mà que anirem per la riba 

ben a la vora del mar 

bategant, 

tindrem la mida de totes les coses 

només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyanes i les de la sorra 

prendran un aire fidel i discret, 

no ens miraran; 

miraran noves rutes 

amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera ta galta 

sobre el meu pit, i no temis ningú. 

I les palmeres ens donaran ombra. 

I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara, 

a l'amor, tota cosa prop del mar: 

i jo, aleshores, besaré ta galta; 

i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba 

ben a la vora del mar 

bategant; 

tindrem la mida de totes les coses 

només en dir-nos que ens seguim amant.

(L'irradiador del port i les gavines)

Deux barques - Philippe Vandenberghe

PERQUÈ SÓC MASSA FRÀGIL

MOLT BONA NIT DEL SAVI I L'APRENENTA 

AMB MOTS MANLLEVATS de poeta:

Ens unim així a la setmana de la poesia tot evocant els versos dels nostres poetes més preuats...

Avui, amb la Maria-Mercè Marçal, cantem a l'amor gratuït...

Perquè sí... Perquè vull... Perquè sóc massa fràgil

T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.

Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.

Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana

sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.

Perquè és l'amor, dallat, que ha granat al meu llit.

Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit

que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall

a la marea viva que em nega a l'endeví.

Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí

que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.

Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva

i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.

Cesto con flores - Crucita Gutiérrez Segovia

COM UN SEGELL SOBRE EL COR...

Avui només bona nit i bon cap de setmana. Us deixo, això sí, amb les paraules magistrals del meu llibre bíblic preferit, el Càntic dels Càntics:

Posa'm com un segell sobre el teu cor,

com un segell sobre el teu braç,

perquè l'amor és fort com la mort,

la passió, inexorable com l'abisme:

les seves flames són flames abrandades,

una flama divina.

Els mars profunds no podran apagar l'amor,

ni ofegar-lo les fonts dels oceans.

I si algú oferia tots els béns de casa seva a canvi de l'amor,

només obtindria menyspreu.

(Ct 8, 6-7)

TEMPS DE PEDRES TIRADES I APLEGADES

BONA NIT DE PART DEL SAVI I DE L'APRENENTA 

AMB UNES PARAULES ENIGMÀTIQUES:

"Un temps de tirar pedres

i un temps d'aplegar-ne..."

(Coh 3, 5a)

Què voldrà dir tirar pedres? Diem d'algú o de nosaltres mateixes que a vegades tirem pedres contra la pròpia teulada. Quedem en evidència... I a mi, això, darrerament, em passa molt sovint, massa...

"Tirar la pedra i amagar la mà" és una altra d'aquestes expressions populars que no deixa massa bé a qui la posa en pràctica. No puc dir que n'estigui exempta, segur que no. I en demano perdó de tot cor.

També, sobretot els nois, els he vist tirar pedres perquè facin ones concèntriques en un llac per no sé quin efecte. I, com no, la típica acció de mal gust de tirar pedres amb la tota la gravetat física de les mateixes per a destrossar coses o, el que és pitjor, fer mal a les persones.

I potser encara és més enigmàtic la cosa d'aplegar pedres.... Què voldrà dir? Si són precioses... encara... o d'aquelles boniques, de riu, o que brillen de manera fascinant...

Ja us podeu imaginar que jo en faré una lectura psicodèlica, d'allò més lliure...

Hi ha un moment per a cada cosa. I ara és temps de llançar pedres, càrregues de la vida... de la història personal que ens destrossen, no l'esquena, sinó l'ànima, perquè són d'una profunditat en el mal causat... incalculable... 

És l'hora de buidar, ni que sigui una mica, la motxilla per a poder seguir el nostre camí una mica més descansats... Quines són les meves pedres... les meves càrregues...? O potser són rocs que, a més de pesar, de tan lletjos... espanten a qui se m'acosta...

Hi ha un moment per a cada cosa. I ara també pot ser temps no de collir roses, què boniques, sinó pedres... O pedra, una que sigui de gran valor, exclusiva, única... Que tingui un nom propi... 

Una pedra que sigui tresor i que, alhora, no pesi tant... Que la pugui dur amb elegància, amb delicadesa... I que si és dolorosa... ho sigui una mica, només...

I ara que hi penso... I si la pedra és signe de la vida... Perquè com diu la ranxera:

Una piedra 

en el camino 

me enseñó 

que mi destino 

era rodar y rodar...

TEMPS DE PLORAR I TEMPS DE DANSAR

EL SAVI I L'APRENENTA INQUIETA US DIEM BONA NIT:

Un temps de plorar

I un temps de riure,

un temps de plànyer-se

i un temps de dansar.

(Coh 3, 4)

Temps de plorar... el meu temps... el nostre... de dol de canvi... de comunió esquinçada...

Temps de recança... de complantes... Temps de naufragis, només a la Mediterrània, sinó a la vida personal, a la vida en la seva quasi segona meitat...

Temps d'egoismes fora mida... d'incapacitats per a comunicar-nos, de passotismes cruels... Perquè jo i només jo sóc el centre del món...

Temps d'aparences, de simulacions, de manca d'honestedat, encara que ens omplim la boca amb aquestes paraules...

Som filles i fills del nostre temps, de les nostres arrels, de la nostra història personal i col.lectiva... Filles i fills del plor i del riure... del plany i de la dansa...

Temps de riure quan ens trobem en pau amb nosaltres mateixos... Quan no devem res a ningú, quan podem trepitjar carrers i places sense la por al cos...

Temps de dansa, de ball que inventa i embolcalla la terra de demà... la llibertat que no té preu perquè és gratis...

Som hereus d'un temps, d'un país, d'unes esperances... d'una fe humana o divina, però fe en definitiva...

La fe que un altre món és possible... No un món perfecte, sinó el món fet d'un temps de llàgrimes, de somriures, de lamentacions i de moviments...

Llàgrima del sol - Jordà Vitó

TEMPS DE MATAR I TEMPS DE GUARIR

MOLT BONA NIT DE PART MEVA 

I DEL SAVI QUE M'INSPIRA:

Un temps de matar

i un temps de guarir,

un temps d'enrunar

i un temps de construir. (Coh 3, 3)

Matar... què fort! Guarir... Tan de bo! Enrunar... Per a què? Construir... Sobre roca!

No voldria matar res ni ningú, és clar... Tot i que a vegades donaria el que fos per a fer desaparèixer allò que no em deixa viure en plenitud... El dolor de morir és goig de néixer...

Voldria ser bàlsam... per a curar tantes ferides... I més aviat em dedico a obrir-ne de noves... I no encerto ni una...

Jo sí que necessitaria ser guarida... Ara mateix d'aquest enyorament tan fort... El trobo tant a faltar... Demà farà dos mesos que no ens veiem i una setmana que no li sento la veu i...

He de dinamitar l'edifici de la meva vida per a refer-la completament de nou? Aprofitaré el que quedi de les runes per a aixecar altra vegada la construcció? Amb quins fonaments, quins amidaments... Els plànols...

Tot plegat em porta a recordar-me del "rincón" de l'estança, del "papel" d'un tastet o del "cajón", que per a mi és armari.

Sí, són "aquellas pequeñas cosas" d'un temps que només és meu i que, per a mi, és únic:

Uno se cree

que las mató

el tiempo y la ausencia.

Pero su tren

vendió boleto

de ida y vuelta.

Son aquellas pequeñas cosas,

que nos dejó un tiempo de rosas

en un rincón,

en un papel

o en un cajón.

Como un ladrón

te acechan detrás

de la puerta.

Te tienen tan

a su merced

como hojas muertas

que el viento arrastra allá o aquí,

que te sonríen tristes y

nos hacen que

lloremos cuando

nadie nos ve.

TEMPS DE PLANTAR I TEMPS DE COLLIR

EL SAVI I LA QUE APROFITA LES SEVES PARAULES... 

US DIEM MOLT BONA NIT:

"... un temps de plantar

i un temps de collir." (Coh 3, 2b)

No sé pas si sabria distingir el temps en el qual em trobo: si de plantar o de collir...

De collites, darrerament, no vaig gaire fina, així és que em quedo amb el temps de plantar...

I quines llavors? Perquè és clar em fa l'efecte que no acabo de triar-les bé... O seran els terrenys els que no són encertats?

Volia plantar la llavor d'un amor del TOT, SEMPRE i PER SEMPRE... I no ho he fet gaire bé, crec...

Volia plantar il.lusions d'una vida diferent i... crec que em toca treballar de valent per aconseguir-les...

Volia, volia... Sembla el llibre de les lamentacions, i aquest és d'un altre savi o sàvia. I ara no toca...

Sembla que m'hagi plantat al banc del "si no fos", de l'eterna queixa i de la no menys eterna recança...

Ei, som-hi, que sempre podem anar donant passos. I quedar-nos al costat de la persona estimada, molt i molt a prop. Sempre que ella ho vulgui, oi? Això sí.

HO VOLS?

I segurament, llavors, serà temps de plantar i de collir.

Avui us deixo amb la tornada de l'Stand by me", en homenatge pòstum al seu autor:

And darling, darling stand by me 

Oh, stand by me 

Stand by me, stand by me, stand by me.