"A vegades vols fugir i viatjar molt lluny, a un altre país, perquè probablement penses de poder deixar enrere una gran càrrega d'excessos. Viatjar lluny, en el teu cas, és un símbol de submergir-se en un mateix, també això t'allibera del farcell ple de molts pensaments". (Etty Hillessum)
Ara i aquí, en aquest precís instant… Som convidats a viatjar lluny… Però lluny de debò…
No, no… no estava parlant del “viaje al centro de la tierra”, sinó del viatge a l’epicentre del nostre interior: il cuore…
Al centre neuràlgic de tot el que som… Esageratta! No, per niente…
Però no som pas tot sentiment… Ja ho sé, sí que som som tot sentit, encara que a vegades el sense sentit també hi tingui cabuda…
Subjectiva la cosa? Ambigua? Puó darsi, però l’experiència personal em diu… començo a ser grandeta, que el meu accent obsessiu per la racionalitat m’ha portat a una mala gestió del món sentimental que ara malda per obrir-se pas i, a vegades, us ho he de confessar, ho fa a empentes i estirabots.
I així em trobo, mirant de governar aquesta nau un xic rebel… amb una sala de màquines força potent i amb un cos encara resistent als embats de les onades, que no vol deixar escapar “el seu segon viatge”. Us sona, no?
Ja sé que això donaria per molt, but… He acomplert la promesa… Un altre dia en tornem a parlar...
Mamma mia, m’ha tornat a sortir la vena eclèctica... Entre nosaltres, això és bon senyal...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada