Dues bones amigues us diem bona nit:
"També avui el meu cor ha mort moltes vegades, si bé cada vegada ha tornat a viure". (Etty Hillesum)
Sembla que la vida se me'n vagi aquests dies. Talment com si se m'escolés entre les mans i no pogués retenir-la...
És una sensació estranya, molt estranya. S'acompanya d'un cansament, d'una desgana... Esmaperduda vaig fent el que toca...
I sí, tinc la impressió que el cor se'm mort, s'atura... Per un instant, és clar, que a voltes se'm fa etern, se'm fa ounyent, se'm fa un esglai...
I, al mateix temps, per l'impuls d'un alè que no sé d'on ve, aquest mateix cor malalt torna a emprendre el ritme. Primer molt lent, després s'accelera i, a la fi s'estabilitza.
Precisament això m'ha passat aquesta tarda passejant pels camps revestits de primavera de la Segarra. Meravellós espectacle!
Capficada en els meus pensaments sobre el sentit de la vida i el rumb que ha de prendre la meva, no m'havia adonat del nodrit ramat d'ovelles que pasturaven fent cas del seu pastor.
I contemplant l'espectacle m'he traslladat a l'escena que descriu tan bellament el salm:
El Senyor és el meu pastor
No em manca res.
Em fa descansar en prats deliciosos
I allí em retorna...
Ni quan passo per barrancs perillosos
No tinc por de res
Perquè us tinc vora meu.
La vostra vara de pastor
M'asserena i em conforta...
I llavors sí que el meu cor ha retornat a la vida més seré i confortat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada