"Atura't així, com un ocellet malalt, arraulit en si mateix, i sàpigues que tot acaba posant-se al seu lloc i no perdis l'energia rebel.lant-te contra la teva manca de forces" (Etty Hillessum).
L'altre dia parlava de donar oportunitats a les persones i no sempre ho fem. Sobretot quan ens toca molt de prop la limitació, la feblesa o la imperfecció de l'altre diferent...
És ben curiós que tots demanem proves d'amor a qui estimem. No ens acabem de refiar de l'altre i a voltes tenim les nostres raons, no cal donar-hi voltes, és així...
Sí... em sento com l'ocell malalt que no té forces per a emprendre el vol cap a d'altres paratges... Por al que serà, al que passarà, a la incertesa, al desconegut... Tenim tantes pors que ens paralitzen...
I no tinc forces... Em falta l'alè... Morta en vida? Heavy, l'expressió... Molt dura... I més quan ve d'algú que t'estimes i que és implacable; mostra, d'altra banda, d'una feblesa gran... També d'ocell malalt incapaç de reconèixer que els altres la pifiem, però ell també...
Som humans... Tant de bo se'ns encomanés l'espurna divina que ens fes transcendir la nostra pròpia naturalesa, però llavors... no ens enamoraríem, potser... I això, encara que faci mal... seria una llàstima...
Realment acabarà per posar-se tot al seu lloc? M'agradaria pensar que sí. No tinc massa esperances, però qui sap... Llavors sí que podré emprendre el vol. Voldria fer-ho acompanyada, deixant enrere crits i plors... i aquesta fiblada que em colpeix l'ànima i s'ofega en el meu interior d'ocell malalt d'amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada