AVUI UN BONA NIT AVANÇAT,
DE PART DE LES DUES... COM SEMPRE:
"Deixa que una mica de música flueixi dintre de mi..." (Etty Hillessum).
Suposo que tots portem en el nostre interior, uns més en el cap, altres en el cor i fins en les vísceres alguna cançó cabdal en la nostra vida; o sigui, "la meva cançó", o potser "la nostra cançó", si la tenim com un record compartit en parella...
La música que ens posaven al col.le mentre fèiem plàstica, la cançó que vam ballar la primera vegada amb el noi que ens agradava...
Una melodia que va acompanyar la nostra joia per una molt bona notícia... o el nostre dol per la pèrdua d'algú que estimàvem... no sé, cadascú s'ho sabrà...
A mi m'acompanyen aquestes cançons que, a voltes, alguns de vosaltres que sou de la meva quinta, compartiu... És una manera que tenim de contactar amb les dones i els homes de la nostra generació... dels qui ens acostem als 50...
I no sé per què em dóna, aquests dies ho penso molt, que la nostra és una generació del dol, più o meno contingut, però del dol, en definitiva...
Persones de mitjana edat, com se sol dir... marcats per uns valors en extinció, als quals hem hagut d'anar acomiadant amb més o menys recança, jo molta, sempre molta... I que ens trobem en una mena d'impàs que no sabem on ens portarà, ni amb qui, ni per a que...
I ens costa, a mi sí, governar aquesta incertesa que a cada moment es fa present... I que de tant tangible... acaba sent, para mi sí, existencial...
El post d'avui va diferent, oi? L'Etty m'acompanya, com sempre... No va pas arribar a aquesta edat dels 50, però la pregunta per l'existència, degut a la seva situació personal i ambiental, va ser una constant en la seva vida. I paradoxalment en el moment més dramàtic, preludi de la seva mort, era quan semblava que havia aconseguit aquella serenitat existencial tant anhelada...
El seu germà, Mischa -pianista que al 6 anyets ja interpretava magistralment Beethoven-, que també va morir al camp de concentració d'Auschwitz, i per al qual la pregunta s'havia fet patològicament insoportable, ens va deixar algunes composicions musicals reveladores d'aquesta "pregunta existencial", feta de genialitat, joia i angoixa. Són molt belles, bellissime, com la vida buona e bella.
Us les comparteixo senzillament. Deixem que flueixin i ressonin en el nostre interior... I faci aflorar allò de més profundament humà de la nostra existència, bo o dolent... Al cap i a la fi tot és nostre...
Que Aquell que tot ho sap i ho estima... ho redimeixi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada